Skip to content

JORDI MITJÀ: preservar la fascinació

23 May 2011

L’artista Jordi Mitjà es replega al seu estudi de Lladó després de reunir imatges per tot el món per satisfer la seva «fam visual»

 

 

L’objectiu de tota vida humana, sosté Pascal Quignard, seria el de “suportar el desconcert d’haver estat concebuts”. Un desconcert que per l’autor de l’inclassificable assaig Le sexe et l’effroi (traduït per l’editorial Minúscula com El sexo y el espanto) seria molt proper a allò que nosaltres entenem per fascinar: captivar irresistiblement amb algun atractiu poderós que, en tant que immediat, sol estar directament relacionat amb el poder de la mirada. I és que el desig fascina. Possiblement per això, continua l’autor de Tots els matins del món, el fascinus era també la paraula romana per anomenar el phallós, perquè és impossible entendre el terme sense el seu component sensual —i sovint sexual— íntimament relacionat amb la satisfacció d’una sèrie d’impulsos molt essencials —que no primaris, ja que provenen d’una lenta maduració— que desemboquen en una forma de felicitat molt especial (en una coneguda pedra esculpida en època d’August hi apareix un matusser fascinus acompanyat de la llegenda: Hic habitat felicitas). Res és casual: mirem per fascinar-nos i, automàticament, desitgem posseir allò que ens ha fascinat amb l’objectiu de ser feliços.

Jordi Mitjà (Figueres, 1970), malgrat formar part d’una generació d’artistes que ha incorporat amb absoluta naturalitat els diferents llenguatges provinents de l’art conceptual —tan pel què fa a la utilització de la imatge documental com a la recreació d’arxius imaginaris o a la transgressió dels límits entre disciplines— no ha deixat mai de banda una actitud davant de la realitat que busca, en darrera instància, preservar la fascinació. N’hi ha prou amb un cop d’ull retrospectiu a la seva producció artística per detectar aquest impuls “recol·lector” que conjuga l’instint de l’arqueòleg —o espeleòleg— amb el del flâneur baudelerià i, per què no, amb una indissimulada actitud de parracaire visual que ratlla, en el bon sentit del terme, el síndrome de Diògenes: Mitjà ha rebuscat en el Lladó de la seva infància i joventut aquell esguard innocent davant d’un paisatge quasi malaguanyat, ha visitat l’Havana sense pràcticament aixecar els ulls del terra, s’ha infiltrat entre els pirates musicals d’un Mèxic alternatiu —els bulevards de sempre, però sense glamour i molt més autèntics— o, aquest darrer estiu, ha fet d’Arturista —el neologisme és seu— a São Paulo sense prejudicis ni informacions prèvies de cap mena en relació al lloc que estava a punt visitar.

Aquesta “Antropofagia casual” de Mitjà —és el títol de la mostra que actualment es pot veure a la galeria Raíña Lupa de Barcelona—, amb tot, és el resultat d’un llarg procés d’assaig que no contempla l’error en la mesura que tot és igualment vàlid a l’hora d’il·lustrar els diferents paisatges contemporanis. És allò de la punta de l’iceberg o de la cara oculta de la lluna: Mitjà, com Walter Benjamin —un dels seus referents indispensables—, sap que tota imatge té una contraimatge que sol ser molt més reveladora que la seva versió superficial. De la mateixa manera que les paraules no poden ser només flatus voci (aire que surt per la boca, com creien els medievals), les imatges necessàriament són una forma de rememoració (de fet, com la història mateixa) que resta incompleta sense la nostra intervenció. És en aquest punt on el nostre equipatge conceptual i la nostra sobreabundància d’informació visual es posa en entredit: traspassem les imatges a la recerca d’allò que ja creiem saber d’elles sense percebre la seva realitat, el seu hic et nunc —aquí i ara— mes immediat.

Des del seu estudi de Lladó, Jordi Mitjà pot replegar-se després de les repetides incursions que fa pel món a la recerca d’imatges destinades a alimentar l’infinita fam visual que l’acompanya. La única condició prèvia, vàlida per a ell però també per a tots nosaltres, és intentar preservar la fascinació, ja que és ella la que es troba en l’origen de l’art, però també del pensament o, encara més, de la vida, atès que ens ajuda a concebre i a “suportar el desconcert d’haver estat concebuts”: Hic habitat felicitas, com deien els nostres avis romans.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: