El museu i els seus hermeneutes

El Museu de l’Empordà revisa la realitat de la institució museològica a través de la mirada d’onze empordanesos (professionals destacats en els seus respectius rams) que han escollit diferents peces del fons per fer la seva particular lectura.

Conèixer el mitjà hauria de ser sempre el primer prerequisit per a qualsevol acció correcta i, de manera anàloga, per a l’ús òptim de la seva plena capacitat: en referim a un tipus d’institucions —entre elles, el museu com a paradigma— que reconeixen, reuneixen proves, documenten, investiguen, tenen cura i comuniquen una serie de valors materialitzats, quasi sempre —i malgrat la revalorització recurrent de la cultura «no material»— en objectes. Amb tot, les coses tridimensionals, en aquest context museogràfic, serien només un memento, portadores potencials d’informació, a vegades insubstituïbles però sovint perfectament intercanviables en la mesura que allò que compta és el valor que il·lustren (J. C Dana ja va dir, l’any 1920, que la suma d’objectes no fa un museu sinó una col·lecció). És a dir: ens trobem plenament immergits en una mena de dinàmica de l’arxiu que han sabut caracteritzar nombrosos autors, des de Foucault o Derrida, passant pel nostre Emili Lledó —mai suficientment reivindicat—, fins a Pierre Nora, el qual ens recorda, a la seva monumental Les Lieux de Mémoire (1984) que «l’obsessió de l’arxiu marca allò contemporani, i afecta alhora la conservació integral de tot el present i la preservació integral de tot el passat», fins al punt que «el sentiment d’un esvaïment ràpid i definitiu es combina amb la inquietud de l’exacta significació del present i la incertesa de l’esdevenidor per donar al més modest dels vestigis, al més humil dels testimonis, la dignitat virtual d’allò memorable». Ja ho deia l’oracle poètic d’Emily Dickinson: «El més efímer dels moments posseeix un passat il·lustre».
Això, per una banda. Per l’altra, i oposada a aquesta vindicació constant de la col·lecció i a la necessitat d’articular un discurs coherent i unitari, hi ha l’extrem descrit, amb el seu característic to pessimista, per l’humanista croat Tomislav Šola: «El perill de la societat contemporània és el relativisme total que esmicolarà l’experiència col·lectiva fins al nivell acrític de qualsevol individu, intentant paradoxalment suggerir la llibertat d’elecció i la importància de cada ésser individual. Però sabem que probablement dos terços dels individus d’una societat occidental mitjana no volen llibertat […]: la fugida de la llibertat ha esdevingut en efecte la nostra realitat». Aquesta és la paradoxa anunciada de manera clarivident per Šola: el Jo del visitant de museus, el seu hic et nunc cartesià, es reivindica com a finalitat darrera d’una proposta que és, efectivament, molt més complexa; l’experiència individual (la majoria de vegades acrítica i visceralment subjectiva) ignora la importància d’aquest tipus d’institucions per a una col·lectivitat que corre el risc de perdre els darrers referents vàlids a l’hora de seguir construint-se amb unes mínimes garanties de convivència moral i de salut intel·lectual.
En aquest sentit —i subjecte a aquesta doble tensió caracteritzada pels pols Nora-Šola—, l’enunciat de l’exposició Peces escollides no pot ser més meridià: «El Museu de l’Empordà ha convidat onze empordanesos a escollir diverses peces de la col·lecció i a interpretar-les a partir del seu bagatge professional, realitzant una nova aportació que permet gaudir-ne des d’un nou prisma. Allunyant-nos de l’àmbit estrictament artístic, hem posat l’accent en la transversalitat de les mirades dels convidats, apostant per l’intercanvi i contaminació d’idees entre disciplines, exercici que sens dubte contribueix a reforçar el valor patrimonial de les peces del Museu i a l’enriquiment de l’experiència cultural del visitant». Ni més ni menys.
I és que, en darrera instància, Peces escollides adquireix plenament sentit quan hom se n’adona que vindria a ser la quarta entrega d’un ambiciós viatge que té com a fil conductor la revisió del fenomen art feta des de l’àmbit del museu: la primera, del 1999, portava per títol Per versions d’objectes il·lustres i demanava a un grup d’artistes que treballessin i reinterpretessin diferents peces de la col·lecció permanent de la institució figuerenca; la segona, del 2007, proposava un gir singular i convertia en protagonista, literalment, la part del darrera d’una heterogènia selecció d’obres d’art (d’aquí el seu títol: Recto/Verso, la cara oculta de les obres del museus); en aquella mateixa línia —i ara fa exactament un any—, El museu com a pretext vindicava exactament el què el seu nom assenyalava: un seguit d’històries que trobaven el seu punt de partida en la realitat museològica però que desembocaven, de maneres molt diverses, en territoris que transcendien, i molt, el seu origen compartit. El que actualment es pot veure a Figueres no afegeix res a aquest plantejament però el millora a base d’exemples escollits: les aportacions dels biòlegs, cuiners, forenses, dissenyadores de moda, escriptors… són exactament això, aportacions al ric calidoscopi interpretatiu que engalana l’objecte artístic cada vegada que s’allibera de la pols i la penombra de la lleixa o vitrina del museu.

PECES ESCOLLIDES
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.  H Del 30 d’abril al 28 d’agost. De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Festius d’11 a 14h. http://www.museuemporda.org