Skip to content

TGV: la (re)construcció del paisatge

25 December 2010

De manera més o menys conscient, més o menys sistemàtica, els que no vivim immergits en el paisatge —els que no en depenem de manera pràctica, essencial, en el sentit primari d’una relació quasi sempre més paràsita que simbiòtica—  en mesurem el valor estètic —des de fora, queda clar— en funció de la capacitat que aquest té per «transmetre un determinat sentiment de bellesa, en funció del significat i l’apreciació cultural que ha adquirit al llarg de la història, així com del valor intrínsec en funció dels colors, la diversitat, la forma, les proporcions, l’escala, la textura i la unitat dels elements que el conformen» (la definició ens la regala l’Observatori del Paisatge de Catalunya). Resulta evident, per tant, que a banda de categories estètiques específiques (encapçalades per aquell incombustible sublim romàntic instal·lat per sempre al nostre llenguatge ordinari), allò que resta és una amalgama difícil de sistematitzar però que apunta, de manera inequívoca, en una única direcció: la de la construcció simbòlica. Per entendre’ns: el paisatge, avui dia, més que un «emplaçament geogràfic» és un espai on la societat intenta projectar una sèrie de valors que poden no tenir res a veure amb allò que entenem, de manera intuïtiva, com a entorn natural. L’ecologisme i la política de parcs naturals en serien l’apèndix més visible: algú ha decidit que el món, tal i com l’entenem, ha arribat a un punt de significació òptim que s’ha de preservar —per dir-ho així— extirpant-lo de tota lògica evolutiva. La reserva o el parc natural, en aquest sentit, serien espais sense temps que vindrien a encarnar el bo i millor d’una societat que s’emmiralla en un entorn que se somia desinfectat. El projecte Velocitat v=e/t d’Ivó Vinuesa contempla necessariàment, com a punt de partida, aquesta naturalesa problemàtica de l’invent (tot paisatge és una construcció cultural): «Visc a Pontós, un poble de 281 habitants de l’Alt Empordà, i des de fa un parell d’anys el meu paisatge s’està transformant a causa de la construcció de la línia del tren d’alta velocitat (l’AVE). Des de casa tenia una vista de camps d’oliveres i boscos de pins; ara els camps conviuen amb un viaducte elevat uns vint metres sobre terra. Cada dia, quan agafo el cotxe per portar els nens a l’escola (al meu poble no n’hi ha), veiem passar fugaçment obrers amb la seva armilla fluorescent, alhora que assistim a la transformació del nostre paisatge, que a vegades ens sembla lenta, quasi imperceptible, i d’altres tenim la sensació que va tan ràpida que no ens n’adonem». Per això Ivó Vinuesa, com se sol dir col·loquialment, es va arremangar fa poc més d’un any i va començar a investigar la transformació del paisatge des de la intimitat dels treballadors que construeixen les grans infraestructures: «Endinsar-me en el cor del procés i transitar pel paisatge humà de les obres, documentar la construcció d’un projecte com l’AVE, que altera els nostres paràmetres espai-temps», explica Vinuesa.

El resultat de tot plegat són una sèrie de treballs videogràfics que, més enllà dels diferents aspectes que intenten fer visibles —rostres, accions o paisatges es confonen en una unitat formal de sentit determinada pel mitjà escollit— tenen el mèrit d’esdevenir un fresc calidoscopi on l’espai i el temps es dilaten o contrauen en funció de l’atenció d’un observador privilegiat. Serveix d’exemple el vídeo Galeria, en el qual dos obrers, que s’han quedat a les fosques dins d’uns dels túnels robats a la muntanya, es dediquen a maleir la seva sort mentre conversen amb la indolència del que sap quina és la direcció de la sortida: casualitat o no, el vídeo de Vinuesa esdevé una actualització insospitada del Mite de la caverna platònic, tot i que en el seu cas l’engany representacional no prové de cap foguera ni de cap ombra projectada sinó  del somni tecnològic que aspira a controlar completament el nostre entorn. I és que el paisatge és, en darrera instància, l’escenari on es representa la comèdia humana: un dels aspectes més atractius de la proposta de Vinuesa rau en la neutralitat de la seva mirada i en la capacitat que té per cedir la veu als actors involuntaris dels seus treballs. Es tracta d’una forma de distanciament difícil però que esdevé possible quan hom se sap figurant d’una història que el transcendeix. En aquest sentit, l’artista no dubta a l’hora de fer visibles pel·lícules on el tren és també el protagonista: des d’aquella mítica i fundacional arribada del tren filmada pels germans Lumière, passant pel ferrocarril hipnòtic i traumàtic imaginat per Lars von Trier a la seva genial Europa, fins al tren que separa i uneix al mateix tems de El jardinero fiel (The constant grdener) de Fernando Meirelles, la màquina, el somni tecnològic, s’uneixen per reconstruir una altra vegada el nostre paisatge, per afegir noves ortogonals als terraprims descrits amb precisió cirurgiana per Pla.

Ivó Vinuesa Rocher
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.  H De l’11 de desembre al 23 de gener. De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Festius d’11 a 14h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: