NARCÍS GIRONELL: el pintor i la família

Narcís Gironell (Beuda, 1966) converteix en icones perennes imatges que han estat pensades per al consum visual ràpid

A Girona hom sol parlar de l’Avellaneda per referir-se a un barri perifèric que es troba entre Mas Gri i Fornells, tot i que, en origen, també ell deu el seu nom a una masia del segle XII-XIII que, com el proper mas Xirgu (tancant un triangle de luxe) feia les funcions defensives de porta d’entrada a la ciutat per a tots aquells que venien de Barcelona. Avui dia el seu aspecte és el d’un polígon industrial desangelat partit pel mig per la carretera i que conserva, com a testimonis silenciosos, romàntics i una mica desesperats, les restes arquitectòniques d’un passat —amb granja de baques inclosa— que ben poca cosa són a l’ombra de la fenomenal infrastructura del tren d’alta velocitat que s’obre pas en el paisatge, direcció sota terra, com si es tractés de la mateixa entrada de l’Hades. Des de la terrassa de la casa de Narcís Gironell (Beuda, 1969) —l’estudi és a la planta baixa de l’immoble— s’escenifica amb insospitada claredat tot aquest paisatge de contradiccions on el pes de la memòria cada cop resulta més lleuger en comparació als imperatius del present i les seves contradiccions, pel que sembla, irresolubles.

La seva pintura —ell és pintor per sobre de tot—, en aquest sentit, sembla haver trobat en aquest espai “impur” un lloc idoni on realitzar-se. L’estratègia a seguir és relativament senzilla: es tracta de recuperar imatges, extirpant-les si cal, del seu entorn normal com si fossin fruita madura i renegociar-ne el sentit mitjançant un seguit d’estratègies apropiacionistes que tenen en la ironia i l’ambigüitat les seves armes més poderoses. La fórmula podria ser aquesta: convertir en icona perenne allò que ha estat pensat pel consum visual ràpid. I és que els personatges de Gironell han estat extrets directament del magma visual en el que vivim immergits, des de la publicitat impresa, passant per la televisió, fins a les diferents postals mediàtiques o figures de l’imaginari infantil. Tot pot ser absorbit per aquesta mena de rei Mides de la pintura.

La gràcia, en tot cas, és que la seva estratègia, malgrat ser apropiacionista, desemboca en uns treballs que són exactament el contrari del seu model original. És a dir: la frugalitat de l’estampa de combustió ràpida és substituïda per un festí visual on no només no hi té cabuda la immediatesa sinó que allò que s’imposa és la reflexió abstracta sobre els temes de sempre (desig, amor, mort, etc.). La gràcia de l’invent és que l’artista de Beuda aconsegueix realitzar aquest procés mitjançant una pintura, novament, que se situa a les antípodes de la seva antecessora: potser de manera premeditada o potser després d’un llarg procés d’assaig i error, l’artista ha descobert en els materials sintètics i en el suport metàl·lic els seus millors aliats. La calidesa tradicionalment associada a la pintura realitzada amb oli sobre tela, es neutralitza gràcies a l’asèpsia d’uns materials manllevats de la pràctica industrial. La pintura perd la seva memòria —la seva profunditat— i es converteix en superfície plana que et retorna la mirada com un mirall.

Amb tot, l’univers creatiu de Gironell deu bona part de la seva força a la coherència que li proporciona el fet de saber-se domèstic: el seu és un llenguatge que, a base de desplegar-se, ha assolit un caràcter familiar que pot arribar a ser enganyós. I és que Narcís Gironell, de famílies, en té dues: les imatges que apareixen de manera recorrent als seus quadres i una dona (també artista) amb dos fills que participen, amb la descaradura pròpia de l’edat, en la gran escenografia imaginada pel seu progenitor. Qui sap si per llegir correctament aquestes pintures, el que ens caldria és recuperar la mirada infantil i alliberar-nos, d’aquesta manera, d’un equipatge fet de prejudicis i expectatives que ens impedeix mirar sense esperar res a canvi.