Resistir vora el mar

Ro Caminal presenta, fins a finals de setembre, una selecció dels seus treballs al Museu d’Art Modern de Tarragona. Com sempre, l’artista ens situa davant d’un mirall incòmode que posa contra les cordes les nostres coartades culturals.

Ho deia el navegant d’idees més gran que mai ha existit en un dels seus diàlegs més bells: «Si una ànima es vol conèixer a ella mateixa, abans haurà de mirar a una altra ànima». També era a l’Alcibíades on Plató feia que Sócrates portés a col·lació el concepte de «prosochè», és a dir, la impossibilitat de ser virtuós i just amb els altres si abans no s’ha tingut cura d’un mateix: ésser en l’altre per esdevenir, amb plenitud, un mateix (Aristòtil, de manera anàloga, sintetitzava la fórmula a la seva Ètica a Nicòmac quan es referia a l’amic com a «héteros autós», és a dir, literalment un altre jo diferent i igual al mateix temps).
Dos mil cinc-cents anys després, i malgrat la progressiva destrucció de la humanitat entesa com a comunitat d’iguals, teòrics i activistes aparentment tan allunyats del filòsof grec com ara V.Y. Mudimbe segueixen picant, com se sol dir, ferro fred: A The Invention of Africa. Gnosis, Philosophy, and the Order of Knowledge el congolès afirmava que «Les històries sobre els Altres així com els comentaris respecte a les seves diferències, no són més que elements de la història d’Un Mateix i dels propis coneixements» (1988 p.87). Qui porta a col·lació les paraules de Mudimbe es el també activista cultural Pau Catà, responsable d’iniciatives tant encomiables com la plataforma Harakat i autor, a més, del magnífic text que serveix per contextualitzat la proposta expositiva que Ro Caminal ha fet pel MAMT: «L’obra de Ro Caminal reflexiona sobre un dels trets fonamentals de la nostra societat: la construcció de fronteres que pretenen definir allò que som i el que no som, el traç d’una línia quasi-invisible o descaradament present entre el ‘nosaltres’ i el ‘ells’, la invenció d’un relat identitari que intenta fraccionar tot allò que, malgrat tot, compartim i ens és comú», ens diu a l’inici del catàleg de la mostra tarragonina.
D’això es tracta: per a Ro Caminal (Barcelona, 1966) art i antropologia s’imbriquen en una recerca constant que, com a característica principal, té la d’acumular runes o fragments de paisatge, retalls de món que ella sargeix pacientment en un intent, potser fallit (però igualment necessari), de restituir la dignitat (i el sentit) a un present devastat. A banda de treballs prou coneguts com In Limbus Melita, amb el que va guanyar la darrera edició de la Biennal d’Art de Girona, al Museu de Tarragona Caminal es desplega literalment amb Arquitectura de Conjunts: creats a Valletta (Malta) i a Alger (Algèria), els dos projectes formen part del marc teòric i visual de Resistències vora el Mar, una iniciativa, ens recorda Catà, «que s’expandeix en el temps i pren el Mediterrani com a espai des d’on reflexionar sobre les complexitats de les múltiples realitats que el conformen». La imatge és massa precisa (i preciosa) per a no insistir-hi: resistir vora el mar, un mar que pot unir o separar-nos fins a la mort.