Skip to content

Mort de l’autor?

23 July 2019

El Bòlit presenta a la seva seu del Pou Rodó i a Sant Nicolau una mostra col·lectiva comissariada per Adonay Bermúdez.

mort autorwebSi resulta que, al final i després d’una llarguíssima agonia (de gairebé un segle), l’autor realment ha mort, aleshores hauríem de ser capaços d’identificar-ne les sepultures: la seva no pot ser una sola tomba, modesta, excavada com qui diu arran de terra, sinó que ha de tractar-se d’un o molts mausoleus construïts amb les restes arquitectòniques —columnes, capitells, grans carreus escalabornats— del prodigiós edifici esfondrat (a saber, la difunta «catedral de l’autor»; el desaparegut «temple de l’autoria»). De manera anàloga, l’eclecticisme dels cenotafis en qüestió seria una imatge precisa del paisatge sorgit de resultes del decés: bigarrat i inconnex, ens parlaria d’una nova realitat post-apocalíptica (anomenada també «postmoderna») on els vells ídols (l’art, l’autor, l’obra) haurien hagut de canviar de nom per tal de sobreviure.
La idea és aparentment senzilla: l’autor, més que no pas morir, el que què fa és transmutar. I en què «transmuta»? Doncs en comissari. Ho explicava a la perfecció Oriol Fontdevila en un article (Le tableau de Szeemann, 2017) aparegut al número 3 de la revista SOBRE (Universitat de Granada): «…Ara bé, si amb l’art conceptual va tenir lloc també l’eclosió del comissari-autor, no pensem en cap cas que es tractés d’una simple casualitat o d’un accident que passés a contrapèl de la tònica general. Contràriament, si durant els anys del conceptualisme el comissari va poder adquirir un nou estatus d’autor, pensem que això va ser, precisament, gràcies a la mort de l’autor. Per paradoxal que sembli, sense la mort de l’autor, tal com l’havia plantejat Barthes i la van secundar els conceptualistes, l’emergència del comissari-autor a finals dels anys 60 hagués estat un fet impensable».
De fet, més que d’una «transmutació», caldria parlar d’un intent deliberat per difuminar, i a voltes confondre, les fronteres entre disciplines: «Sóc una artista —escrivia la inclassificable Lucy Lippard— quan demano a diversos artistes que treballin dins d’una situació donada i després publico els resultats considerant-los com els d’un grup relacionat? És un artista Bob Barry quan presenta l’obra d’Ian Wilson dins d’una obra seva, en la qual el procés de presentació constitueix la seva obra i l’obra d’Ian segueix sent l’obra d’Ian? Si el crític és un vehicle per a l’art, un artista que es converteix ell mateix en un vehicle per a l’art d’un altre artista, es converteix en un crític?»
Es tracta de reflexions nascudes en el context anglosaxó que, a casa nostra, han estat importades per autors tan significatius com Joan Fontcuberta. La seva definició de «postfotografía» és deutora del text de Barthes (amb permís de Foucault) i d’una llarga genealogia que, possiblement, comença amb Walter Benjamin: es tractaria, explicava el fotògraf català, d’una nova estètica de l’accés caracteritzada, entre altres elements, per la desaparició fàctica dels autors, la substitució de la creació per la prescripció —l’objectiu és confegir sentit i no pas generar noves obres— o, en darrera instància, la potenciació d’estratègies apropiacionistes d’acumulació i reciclatge destinades a posar en entredit el farratge visual que reclamen uns usuaris-productors que prefereixen la velocitat a l’instant decisiu o, encara més, la rapidesa al refinament conceptual. El mateix Fontcuberta citava unes paraules del crític Clément Chéroux que resumeixen la magnitud d’aquesta transformació gairebé sense precedents: «Des d’un punt de vista dels usos, es tracta d’una revolució comparable a la instal·lació d’aigua corrent a les llars dels segle XIX. Avui disposem a domicili d’una aixeta d’imatges que implica una nova higiene de la visió».
Sigui com sigui, que les imatges brollin a casa nostra sense mesura no implica, necessàriament, que el seu consum sigui higiènic. Es tracta d’un problema com el que descriu Daniel Gamper (Las mejores palabras, Premi Anagrama 2019) a propòsit del soroll ambiental: «Al carrer i a les cases, la paraula articulada pugna per fer-se sentir. Costa entendre el que ens diuen, com si estiguéssim en un bar ple de gent i mal sonoritzat. Això és el soroll ambient. El nostre interlocutor ens crida a cau d’orella i ni tan sols així estem segurs de comprendre. Ofegats per la mentida, la propaganda, la manipulació i la música omnipresent, els discursos semblen importar només a qui els emet. La comunicació està amenaçada d’asfíxia, ja que no té el seu oxigen, el silenci, sense el qual no és possible la combustió. En aquestes circumstàncies, incitar-se mútuament a parlar i a escoltar seria un acte de resistència».
Justament per això la tasca del comissari, com molt bé assenyala Fontdevila (seguint a Szeemann) és la de fer de mediador, és a dir, habilitar els medis (i de passada els mitjans) per tal que la comunicació de la que parla Gamper sigui efectiva. L’exposició seria, en aquest sentit, el dispositiu escollit: més enllà de les diverses estratègies apropiacionistes (quelcom que implicaria «solament» la substitució del fet creatiu «màgic» pel laboriós i molt més racional exercici sintàctic), el què resta és una posada en escena destinada a restituir certa dimensió auràtica a les obres. De nou, allò que creiem difunt simplement hauria transmutat: la singularitat de la peça única té ara la forma d’un conglomerat (diguem-ne collage) on les referències i els elements externs serien tan importants com els pigments per a la pintura clàssica.
El mateix comissari porta a col·lació unes sàvies paraules de Benjamin: «En el nostre temps, l’única obra dotada realment de sentit, de sentit crític, hauria de ser un collage de citacions, fragments, ecos d’altres obres». El què Benjamin no sabia (a diferència de Borges) és que no podia ser de cap altra manera: qualsevol obra és exactament això, «un collage de citacions, fragments, ecos d’altres obres». Que, noranta anys més tard —com observa Bermúdez— seguim amb el mateix debat és simptomàtic: atrapats en un cercle viciós, ignorem que, per sortir-ne, n’hi ha prou fent un petit pas al costat (o enrere).

No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: