Figuració alternativa

La galeria d’art El Claustre de Girona renova la seva oferta pictòrica apostant per joves artistes figuratius com Marc Figueras (Barcelona, 1981).

Mentre els Museus i els Centres d’Art Contemporani segueixen repensant-se obsessivament (és com si només trobessin sentit a l’interrogar-se sobre el seu sentit), la vida, a l’exterior de les caixes blanques, segueix el seu curs, un curs tan bigarrat i desigual com es vulgui però, al final, indefectiblement dinàmic. La gràcia de viure «a fora» de la institució, en qualsevol cas, és que s’evita la coneguda paradoxa que afecta a la majoria de pràctiques artístiques contemporànies, a saber, la de criticar un sistema que necessiten com a aparador i altaveu. Ho explica a la perfecció Ivan de la Nuez a la seva Teoría de la retaguardia (un demolidor assaig crític que acaba de publicar): «La paradoxa d’un art que es ven com a rebel·lia mentre es nega a assumir que forma part dels mateixos mecanismes que critica. Sempre disposat a parlar de tots els problemes del món, menys dels seus propis problemes. Col·locant, com Sartre, l’infern en els altres i esquivant l’infern propi. Un art que és capaç de protestar per les condicions dels treballadors als Emirats Àrabs al mateix temps que els envaeix amb un desplegament museístic sense precedents»; un art, en definitiva, que és esclau a la manera de Xahrazad, és a dir, que necessita perpetuar sine die el seu propi relat amb l’objectiu (encobert i prosaic) de sobreviure.
Expliquem tot això perquè, des de la segona meitat del segle XX i encara que pugui estranyar a molts, bona part de l’alternativa a l’oficialitat artística ha estat assumida per una determinada figuració pictòrica que no tenia res (o gairebé res) de tradicional. Ens referim, per exemple, a aquella controvèrsia que va ocupar, durant la dècada dels seixanta, a un grup d’artistes nordamericans preocupats per l’hegemonia de l’abstracció (expressionista, hard edge, stained color-field, o del tipus que fos) i per la manca d’alternativa que, segons ells, significava l’eclosió definitiva del Pop art; eren pintors formats al segle XX que veien, com dèiem, com la figuració tradicional no aconseguia regenerar aquell discurs plàstic centrat en la representació literal del món. Crítics d’aleshores com Sidney Tillin van ser dels primers en formular el que encara ara avui coneixem com a nou realisme (New realism): es tractava, a grans trets, de dirigir la mirada a l’exterior i no a l’interior subjectiu de l’artista, de depurar la pintura de connotacions per centrar-se en la pura denotació, en els significats fàctics, específics. Empresa gens fàcil que només podia ser realitzada des del formalisme més asèptic, és a dir, aquell que no volia per a la pintura cap rastre de gestualitat, aquell que inevitablement l’agermanava amb la fotografia.
Amb tot, el mercat de l’art (sovint més atent als moviments socials que la pròpia institució artística) sempre s’ha mantingut atent a aquest procés de renovació pictòrica que aniria, per entendre’ns, de l’historicisme ingenu (pintar a la manera dels grans mestres en una època que no tolera, ni pot tolerar, els grans mestres) a l’execució impàvida i desafectada d’un món percebut amb estranyament. En aquest sentit, la Galeria d’Art El Claustre exemplificaria a la perfecció un procés que amb prou feines intentem esbossar: l’alternativa als Trelis, Brugalla, Malvehy i companyia passa per un nodrit grup d’autors que encapçalaria, simbòlicament, Diaz Alamà (flamant guanyador del Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas 2016): el de Granollers (1986) desmitifica la mateixa pràctica artística servint-se d’un indissimulat virtuosisme que tan li permet ironitzar sobre el propi mitjà utilitzat com subministrar, amb precisió d’orfebre, productes perfectament adaptats a les necessitats expressives de cada moment.
El seguirien Marcos Cárdenas (Barcelona, 1973), un altre autor que utilitza la seva prodigiosa tècnica pictòrica per enregistrar una realitat que, de tan domèstica com és, acaba per semblar-nos sinistra; el saltenc Joan Mateu (1976); un grup més heterogeni integrat per figures com Alejandro Marco, Carles Morago, Albert Giménez, Alícia Grau i Ferrando; o el duet que actualment es troba en cartellera, és a dir, Jon Landa (exposa a Figueres fins demà) i Marc Figueras… Mentre que Landa (1969) s’apunta als punts de vista insòlits (destaquen els seus retrats d’animals a la manera dels Ydáñez o dels Macaya), Figueras porta fins al paroxisme el què dèiem fa un moment a propòsit del nou realisme.
No es tracta de la perfecció formal (esdevinguda un pur tràmit per a la majoria dels autors ara esmentats) com del grau d’alienació que mostren els personatges millennials que poblen les seves obres: son turistes que, des de la distància insalvable que provoca la utilització massiva d’interfícies tecnològiques, intenten desxifrar el sentit i el funcionament del seu propi món.
Doncs això: de mica en mica el Claustre de Girona atansa els seus plantejaments galerístics als d’espais com ara la Sala Parés de Barcelona, degana per mèrits propis.

Marc Figueras
Galeria d’Art El Claustre, Girona. Carrer Nou, 10 H Fins l’1 de desembre. De dilluns a dissabte de 10 a 13,30 h i de 17 a 20, 30 h.