LA PETITA CASA DE CULTURA

Anna Presas i Mònica Aymerich atansen l’oferta d’art contemporani de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona als més petits. Es tracta d’una iniciativa interna fruit de la voluntat de cercar nous públics en temps difícils.

És com si la Casa de Cultura de la Diputació de Girona no acabés de desempallegar-se del seu passat d’hospici, ni de la memòria dels seus milers de metres quadrats perfectament custodiada per uns murs capaços, al mateix temps, de fascinar a en Josep Pla i d’anguniejar a en Domènec Fita: tot, absolutament tot el què hi passa (començant per la Biennal d’Art Contemporani i acabant pels concerts, cursos i recitals de signe ben divers) ha de conviure amb el vell edifici, ha de neutralitzar l’aire enrarit que, com el de les criptes, segueix emanant des de vés a saber on o, en definitiva, ha d’intentar ventilar els seus espais quadriculats a còpia d’imaginació i, sobretot, de mirades renovades.
No és estrany, en aquest sentit, que tot plegat s’iniciés a partir d’una constatació ben bàsica: «El projecte de La Petita Casa de Cultura —confessen Anna Presas i Mònica Aymerich— va començar l’any 2015, després que a la tardor anterior recollíssim un seguit de dades per conèixer el perfil del públic que assisteix a les activitats programades pel centre. Els resultats van posar de manifest que el públic principal és major d’edat i, en especial, comprès en una franja que va dels 36 als 65 anys». Per acabar-ho d’adobar, el trasllat de la Biblioteca i la lentitud institucional a l’hora d’omplir el buit resultant, deixava una mica més orfes els usuaris familiars, molt vinculats al Conservatori de Música i a l’Escola de Teatre El Galliner: «Es tracta de persones que estaven acostumades a ubicar la mainada als espais habilitats com a ludoteca. De fet, també vam detectar que vivien una mica al marge de l’oferta expositiva de la Casa —conclouen—, més encara si aquesta era de signe netament contemporani». Usuaris «envellits» i aliens a aquesta cosa que anomenem art contemporani… Poca broma.
Sigui com sigui, la qüestió no és nova. A ningú se li escapa que l’art contemporani pateix (molt sovint) un descrèdit del qual, en ocasions, ni ell mateix és capaç d’exculpar-se: es tracta del conegut retret que se li fa pel seu caràcter «banal», per la seva voluntat de provocació, per la seva aparença de foc d’artifici, pel seu allunyament de les formes i regles d’un ofici que, aproximadament fins a la irrupció de les avantguardes, es va mantenir incorrupte en la seva essència d’habilitat manual sumada a l’excepcionalitat del productor. A més, el problema s’accentua si tenim en compte que els artistes contemporanis ja no són (ni poden ser) genis, entre altres raons, perquè la categoria ha quedat obsoleta: ara els artistes exploren les possibilitats de l’art en tant que simulacre, s’impliquen políticament, aposten per una densitat conceptual que moltes vegades és viscuda per l’espectador (literalment) com una agressió i, fins i tot, reneguen de la materialitat que sempre s’havia suposat a l’obra d’art. Com s’explica, això, a la mainada?
Presas i Aymerich, d’alguna manera, actualitzen el gran descobriment de l’estètica kantiana que va saber veure en el joc (en alemany Spiel també vol dir «teatre») l’espai d’harmonia on es concilien «les regles intel·lectuals donades a la llibertat de la imaginació». I qui diu «Kant», diu Schiller: les seves Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795) creien en la possibilitat d’un ésser capaç de satisfer les seves necessitats sense atemptar contra la seva llibertat. Aquest fet el confirmaria l’experiència estètica i, en especial, el joc, ja que només en ell, en la seva feliç estructura, és possible actuar sense finalitat aparent empesos per una exigència primària de moviment i activitat. És a dir: per a Schiller l’educació estètica era l’educació de la sensibilitat necessària per exercir amb responsabilitat la llibertat.
D’això es tracta: «La desídia generalitzada que hi ha per la cultura en general —conclouen les responsables del projecte pedagògic— només es pot combatre si formem nous públics. La mirada dels més petits és, justament, allò que ens ha de permetre entrellucar un futur millor». El què dèiem: aire fresc per ventilar l’hospici.