Els ulls del ratpenat

Isaac Ulam (Blanes, 1978) és una de les personalitats creatives més singulars del panorama artístic català. Músic de culte, pintor, cineasta i escriptor, li va prometre a Bolaño que no llegiria res d’ell fins que acabés la seva primera novel·la. Està a punt d’aconseguir-ho.

Isaac Ulam sap que la lliçó més important (senzilla, però difícil d’aprendre) solament te la pot regalar la vida. I no una vida qualsevol: per entrellucar la llum cal viure amb intensitat, sovint vorejant els límits i sense témer la possibilitat (ben real) del desastre. Descendir al pou de les addiccions i ressorgir-ne transmutat és el millor exemple del que diem: la veritat (autenticitat) mai podrà fer niu en l’ànima d’un covard. Ésser «covard», per cert, no té res a veure amb l’acte reflex de sortir corrents enfront d’un perill real (d’això se’n diu instint de supervivència): és un autèntic covard qui, fent l’estruç, ignora que cap i cos són una mateixa cosa o qui, en definitiva, s’atrinxera en l’autisme del «Jo» per protegir-se dels «altres». Que l’actual Isaac Ulam resulti «millor» en tots els aspectes li devem, bàsicament, a la seva valentia.
Sigui com sigui, de poc li hauria servit al blanenc la valentia si aquesta no hagués anat acompanyada d’una sensibilitat exquisida i sovint extrema: tot i ser conegut principalment com a músic, la seva existència creativa va desvetllar-se a l’estudi de pintor del seu pare: «Primer va ser la pintura —explica—, la resta va venir després: de petit, jugava amb els colors i els papers que em donaven perquè m’entretingués… La música, per dir-ho d’alguna manera, va ser un efecte col·lateral: escoltava els vinils que el meu pare solia posar mentre treballava. La qüestió és que, amb tretze o catorze anys, vaig decidir aprendre a tocar la guitarra». Ni més ni menys: una de les principals singularitats d’Ulam és la capacitat que té per mantenir-se fidel als seus impulsos creatius. Només així s’explica l’extraordinària diversitat dels seus plantejaments i la multitud de suports i formats que ha utilitzat al llarg dels anys. I també només des d’aquesta perspectiva és possible comprendre la seva reticència a les etiquetes i als encasellaments: «Jo no sóc un cantautor. Tampoc un pintor —afirma. Quan estic dalt d’un escenari, sóc cantant; quan pinto; sóc pintor».
De fet, als seus inicis pictòrics caldria afegir, a banda de la música, els estudis audiovisuals: «A Barcelona —comenta amb ironia— em vaig matricular, però mai aconseguia arribar a classe: sempre trobava coses al carrer que m’ho impedien». Càmera en mà, Ulam oferia la seva versió instintiva i poètica del free cinema armat, com dèiem, de valor i sensibilitat, però també amb una mirada bulímica especialment dotada per detectar els aspectes més subtils i ocults de l’existència. La sorpresa va ser majúscula pels seus «companys» de classe quan van seleccionar-lo, precisament a ell, per participar al Festival de Sitges 2004: «Crec —diu referint-se als estudiants— que no havien entès que la vida és allò que passa a fora de les aules. L’artista no pot treballar des del laboratori: implicar-te amb tot allò que s’esdevé al teu voltant et permet dir coses…»
La música, per no perdre el fil, va ser el llenguatge que va seguir a l’aventura barcelonina: «A Girona vaig viure una etapa molt intensa a nivell creatiu però marcada per la vida nocturna i canalla. La gran sort va ser conèixer gent vinculada al món de la música com Jose Domingo o Txutxi —Josep Izquierdo— que em van acollir i ajudar moltíssim…». El seu debut discogràfic amb En els prats més llunyans (2009) no va deixar a ningú indiferent: la manca d’arranjaments i la seva naturalesa visceral (folk psicodèlic sense concessions) l’han convertit, amb el pas del temps, en una peça de culte. Va caldre esperar quatre anys per escoltar nous treballs d’Ulam: la seva reaparició amb Murtra i Temple d’aigua i llum (2013), el segon elaborat a quatre mans amb Jose Domingo, certificava l’instint camaleònic d’un músic definitivament inclassificable.
El que vindria després, comença amb l’entrada a la caverna: «Trobar la sortida de la cova no va ser fàcil. Jo era un ratpenat completament cec i incapaç de detectar la llum. Deixar enrere un passat marcat per les addiccions és com recuperar la visió». El títol del seu darrer disc és fruit d’aquest periple: Ratpenat (2016) sorgeix després d’un llarg procés d’autoanàlisi i d’un redescobriment de la realitat amarat d’un sentiment místic que Ulam no vol dissimular. I la pintura? La pintura hi ha sigut sempre, com la fotografia o l’escriptura: a la manera, salvant les distàncies, d’autors com Daniel Johnston, Ulam adopta el format que millor s’ajusta a les necessitats expressives de cada moment. En aquest sentit, actualment dedica el temps a preparar una novel·la que ell mateix adaptarà com a guió d’una futura pel·lícula. Aquest és Isaac Ulam: un poliedre creatiu de moltes cares unides i coherents en la seva unitat de figura geomètrica.