Endreçar les imatges

Àlex Nogué (Hostalets d’en Bas, 1953) aprofundeix en les seves reflexions estètiques a Davant la imatge, darrera publicació d’un artista que transita, sense deixar de banda el dibuix i la pintura, per diferents disciplines.

La fèrtil activitat editorial d’Àlex Nogué (sol o amb col·laboracions ben diverses) fa bona aquella màxima defensada per Kurt Lewin segons la qual res és més pràctic que una bona teoria. La seva tasca com a docent només explicaria, en part, la dèria per posar sobre paper qüestions que afectarien a la pràctica de l’art i, en especial, a la naturalesa de les imatges. En aquest sentit, Davant la imatge vindria a ser la darrera etapa d’un apassionant viatge que té els seus fonaments conceptuals en publicacions com Límits del dibuix o, de manera molt especial (pel poder evocador de la metàfora que utilitza), Trementina (2007).
La idea inicial d’aquell projecte (insistim, fundacional de cares a entendre els volums que l’han succeït), segons Joan Descarga i Àlex Nogué, va sorgir arran d’una conversa amb Mireia Folch-Serra, una professora universitària al Canadà (filla d’exiliats polítics catalans) que havia dedicat la seva tesi doctoral, ni més ni menys, que a un grapat de dones contrabandistes i remeieres de la vall de Vansa i Tuixent: carregades amb tot tipus de productes robats al bosc, i molt especialment amb la preuada resina del pi roig (trementina), aquestes mestresses de la subsistència recorrien la Catalunya de mitjans segle XIX amb la promesa guaridora d’uns olis i d’uns ungüents que si no eren efectius —cosa relativament poc important— si que, com a mínim, aconseguien metaforitzar un món que corria el risc permanent de restar ocult, per exemple, rere la convenció mèdica. El fet que aquestes dones dediquessin uns mesos de l’any a viatjar venent herbes i resina de trementina per fer «pegats», explicaven Descarga i Nogué al llibre que il·lustrava el seu recorregut creatiu, «ens va semblar un punt de partida d’una gran càrrega poètica i un magnífic inici per especular sobre la relació amb la pintura, en un moment en que l’art sembla haver dissolt les disciplines artístiques».
Potser per això Nogué va triar un científic teòric com interlocutor per a la publicació Art i ciència (2010): després de les «trementinaires», Enric Canadell parlava de química (enlloc d’alquímia) afegint noves perspectives a una pràctica, la de l’artista, que massa sovint s’entén en oposició a la ciència. Fidel al seu particular guió pendular, Nogué recuperava el seu registre més poètic amb Dibuixar un arbre (2013), un llibre, en paraules seves, que «tracta de les similituds entre l’emoció que produeix un plançó al mig d’un bosc i l’emoció de traslladar-lo fins a l’interior d’una presó. De les diferencies de dibuixar un xiprer dret o abatut. Dels silencis i dels sorolls de les imatges. Del que una obra pretén i del que mai aconsegueix».
Justament per aquests motius cal entendre Davant la imatge com la darrera etapa d’un viatge plantejat, segons l’artista, com «un assaig, a escala de laboratori, sobre les condicions de la percepció com a focus de l’experiència estètica i de la comunicació artística». I és que, en darrera instància, tots els llibres d’Àlex Nogué il·lustren la perenne necessitat humana de negociar, mitjançant l’art, amb una realitat que no és abastable des de posicionaments reduccionistes com ara el que segueix defensant el vell binomi abstracció/figuració: el primer error, vindria a dir-nos Nogué, seria confondre «realitat» i «naturalesa»; el segon error, derivat del primer, és creure que l’art, en les seves versions no figuratives, s’oposa a la primera (a la realitat) quan, en el fons, al que s’oposava en els seus orígens (i s’oposa) era a un tipus d’aproximació entre empírica i mimètica a la segona (a la naturalesa); de fet, existeix un equívoc general que es pot resumir de la següent manera: la diferència entre un tipus de pintura tradicional que vol representar el món tal i com el veu (per exemple, un bonic paisatge) i un altre tipus de pintura contemporània, no rau en la negació de la naturalesa sinó més aviat en tot el contrari.
Ras i curt: amb la seva darrera publicació, Nogué rebla en l’encert de transformar l’exercici metalingüístic en procediment artístic. Llibres, en darrera instància, que són alguna cosa més que llibres.