Skip to content

Dibuix contemporani a Colera

2 August 2016

La Galeria Horizon acull una interessant proposta col·lectiva que compta amb obres de Takesada Matsutani, Patrick Loste, Yoon-Hee, Enric Ansesa, Enrique Brinkmann, Ralph Bernabei, Ignacio Uriarte, Ramon Sicart, Victor Ramirez, Rafa Forteza, Alex Nogue, Luis Robayo, Jaume Amigò i Triny Prada.

Victor Ramirez

De la semiòtica precisa de Matt Mullican, a l’insondable embull d’aparença espectral d’Idris Khan; dels grafismes efímers de Tacita Dean, al compromís narratiu de William Kentridge; del registre autobiogràfic de Nancy Spero, a l’abstracció poètica d’Irma Blank… D’una manera o d’una altra (i fruit de motivacions no només diverses sinó també sovint contradictòries), el dibuix vindria a ser el que agermanaria autors com els ara esmentats, personalitats indiscutiblement contemporànies que han sabut exorcitzar els cants de sirena (provinents, en especial, dels paradisos de tecnologia líquida) a través del més essencial i originari que és possible rastrejar en les seves respectives disciplines. I és que el dibuix, segons com es miri, no només encarnaria els prolegòmens de la pintura (aquell «disegno» del que parlava Vasari al segle XVI): la possibilitat d’orientar-se en el pla és tan necessària per a un pintor com per a un cineasta o, fins i tot, un músic (una partitura és, abans que cap altra cosa, un dibuix sonor). És a dir: tots nosaltres hem sigut habitants de Planilàndia, aquella distòpia literària imaginada per Edwin Abbott on tot, absolutament tot, s’esdevenia en blanc i negre i arran de terra: «Imagineu —reclamava l’autor de Flatland al pròleg del seu opuscle— un vast full de paper en el qual línies rectes, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons i altres figures, en comptes de romandre fixes en els seus llocs, es moguessin lliurement, per la superfície, però sense la capacitat d’elevar-se per sobre ni d’enfonsar-se per sota d’ella, d’una manera molt semblant a les ombres (encara que unes ombres dures i de vores lluminosos) i tindríeu llavors una noció força correcta de la meva pàtria i dels meus compatriotes».
SicartNo és fruit de la casualitat (o de la tendència a parapetar-se en la seguretat dels llocs comuns), per tant, que aflorin amb certa regularitat exposicions col·lectives que utilitzen el dibuix com a coartada conceptual. No importa massa quin sigui el títol escollit (abunden enunciats del tipus «Walk the line», «Límits del dibuix» o «Why Drawing Now?», que és el que ara ens ocupa) ni, portat a l’extrem, els autors que hi participin; el què compta és poder actualitzar una genealogia visual a través dels seus epicentres. O, en paraules de John Berger: «Els dibuixos revelen més clarament el procés de la seva execució, de la seva pròpia mirada. La facilitat imitativa d’una pintura sovint funciona com una disfressa; és a dir, allò al que fa referència passa a ser més important que les raons per referir-s’hi. Les grans pintures no estan disfressades d’aquesta forma. Però fins i tot un dibuix de tercera categoria revela el procés de la seva creació».
Ni més ni menys: el què defineix un dibuix (allò que el diferencia de qualsevol altra cosa) és que revela, de cop i sense filtres de cap mena, el procés de la seva execució. I és que, en darrera instància, un dibuix no és res més que l’empremta que deixa l’energia que emana de les coses: «Sense objectes no hi ha esgarrifança: llenguatge o colors sense objectes no m’estremeixen, llevat que el color sigui el negre o gairebé negre de Mark Rothko. En Kandinsky, per exemple, ja no hi havia cap tremolor —convulsió— de les coses; després va venir el gir dels seus dibuixos tardans: no era això expressió d’un patiment per no poder retornar a les coses?», escrivia l’incommensurable Peter Handke a la seva genial Història del llapis.
És des d’aquesta perspectiva que sembla assenyat atansar-se a la proposta de la galeria d’art Horizon de Colera: el regal que fan als espectadors no passa tan per la magnífica selecció d’autors escollits com la possibilitat de descobrir la seva versió més essencial o, com dèiem, la pulsió que anima, en forma de dibuix, la resta de la seva producció artística. Potser per això, a banda de mirar amb deteniment les obres exposades, és recomanable aprendre a escoltar-les.

Col·lectiva
Galeria d’Art Horizon, Colera. Carrer Francesc Ribera, 22.  H Del 9 de juliol al 16 d’agost. De dimarts a diumenge de 18,00 a 21,30h.

 

Advertisements
3 Comments leave one →
  1. 16 May 2017 03:38

    I make my sauce almost identical to this one, all day long in the crockpot is my favorite too! We use meatballs versus ground meat, but the basic sauce is deiuoicls. This looks great.

  2. 31 May 2017 17:53

    Either my comment got wiped out because I couldn’t perform the captcha, or this will be a duplicate comment. Moderator please take note.I’ve always enjoyed the Charlie/Constance series. I like spending time with them. Their interaction between themselves and with the other characters is a pleasure to read. I like the situations that come up and are readily solved. I’m going to go see which ones I have and which ones I’ve missed.Dorothy

  3. 7 June 2017 10:36

    Noémi, j’ai vu un parfum de l’Occitane à la fleur d’oranger, il est juste parfait, ils l’ont également décliné en bougies et huiles pour le corps pour info !Sinon la vidéo vraiment super !

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: