«MIRALL TRENCAT»: ENTRE NARCÍS I PERSEU

Manel Bayo presenta a l’espai 29m2 de Les Bernardes una instal·lació que, a partir de materials preexistents, reflexiona sobre la ciutat i la representació que en fem.

Dos miralls i una pantalla. La instal·lació que Manel Bayo presenta a l’Espai 29m2 de Les Bernardes és una manera lacònica però efectiva de fer balanç: l’artista ens parla de la seva relació amb les imatges —i, en un sentit ampli, del seu litigi amb la visibilitat—, de la naturalesa bipolar de la seva geografia més immediata —aquell binomi Salt/Girona que es complementa i es contraposa a parts iguals—, de la virtualitat d’allò real i a la inversa —l’univers digital enfonsa, malgrat tot, les seves arrels al món— i,  també, del retorn del fill pròdig —despès d’un quart de segle d’exili voluntari— al poble que el va veure néixer. I tot plegat ho aconsegueix, com dèiem, amb dos miralls i una pantalla.
Ordenadament. Com ell mateix explica, cada mirall porta gravat (a l’inrevés) el nom de la població que té al davant: Salt existeix quan mira cap a Girona, mentre que Girona, sense Salt, també es desdibuixa. Poètica del reflex especialment pertinent si tenim en compte que un dels pols es deu a Narcís: la ciutat dels quatre rius s’emmiralla a l’Onyar perquè s’agrada, perquè troba que és el seu rostre (o galeria de rostres en forma de façana presidida pels dos edificis sagrats: Catedral i Sant Fèlix) allò que la defineix i no, en canvi, unes extremitats que s’acaben projectant cap a l’extraradi, just al lloc on la ciutat es difumina i canvia de nom. La relació de l’altre pol amb els miralls, per contra, és més semblant a la mantinguda per Perseu: a diferència de Narcís, que s’esgota en la contemplació d’ell mateix, el fill de Dànae va utilitzar el seu escut de bronze per contemplar, de manera indirecta, la imatge letal de Medusa i vèncer el monstre a través del seu reflex (fitar a la Gorgona volia dir restar petrificat). Narcís i Perseu són les cares d’una mateixa moneda o, potser millor, d’un mateix mirall: allò que canvia és, en darrera instància, la direcció en la que miren.
A banda dels dos miralls, a l’Espai 29m2 hi ha una pantalla que, en cert sentit, també pot ser vista com la versió contemporània de la font de Narcís o de l’escut de Perseu. Amb tot, Bayo l’utilitza per projectar-hi, en forma de bucle, dos dels seus treballs més reeixits: Cop de flors, per una banda, suposa un irònic exercici d’embelliment (contraimatge de Temps de flors?) d’una perifèria que, a manca d’aquella estètica taxidèrmica que «ordena» visualment els centres urbans, s’ha de conformar delatant els seus ritmes vitals; i, per altra banda, Pilos, un deliri de regust hitchcockià que converteix qualsevol superfície urbana en una mena de bosc pelut que creix i decreix o, tornant a Perseu, que es gronxa dolçament com els tentacles d’una anemone marina o de la bella però letal medusa.
Sigui com sigui, el fet que la proposta de Manel Bayo estigui formada «només» per dos miralls i una pantalla no hauria de confondre a ningú: la utilització conscient de l’espai expositiu per part del saltenc fa que haguem de parlar d’una instal·lació. És a dir: Mirall trencat explora l’hic et nunc (l’aquí i l’ara) d’unes obres i dels seus reflexes en un context de penombra que ens retorna, com no podria ser de cap altra manera, al mite fundacional de la caverna.