CERÀMICA CONTRA LA CRISI

Són joves i amb ganes de treballar: Pilar Sánchez, Alfred Herrero, Fanny Leymat i Erik Estany van recórrer camins diversos fins que l’atzar favorable els va portar a Sarrià de Ter, on acaben de materialitzar la seva particular utopia en forma d’obrador ceràmic autogestionat.

Es fan dir «Labèstiaparda» tot i que no són ni maldestres ni bruns sinó més aviat tot el contrari: es tracta d’animals socials amics del treball esmerçat, atents a la multitud de detalls que implica la pràctica seriosa de qualsevol disciplina. De fet, l’imaginari «slow» sobrevola la seva iniciativa malgrat que, a diferència dels Honoré i companyia —gurus del moviment en qüestió—, la lentitud és intrínseca a la seva pràctica —res a veure amb un horitzó conceptual— o, potser millor, comprenen que és la paciència manual, entesa com a forma de coneixement, la única manera d’excel·lir: «La veritable grandesa de les mans —explicava Canetti, un altre artesà però del llenguatge— resideix en la seva paciència. Els tranquils i compassats han anat creant el món en el que voldríem viure. El terrissaire, les mans del qual saben modelar l’argila, apareix com a creador ja a l’origen de la Bíblia».

Per això els seus camins van coincidir: provinents del món del disseny, de les lletres i de les pràctiques més diverses, els quatre integrants de «Labèstiaparda» van veure en la ceràmica el territori comú on fer cristal·litzar una col·lecció d’inquetuds que transcendeixen, i molt, la dimensió estrictament creativa. I és que, com deia l’autor de Masse und Macht, si l’objectiu és anar «creant el món en el que voldríem viure», aleshores cal començar amb una organització justa que faci revertir en els productors els beneficis de la seva tasca: «Ens agrada la idea que cada peça que produïm —expliquen al seu lacònic vademècum— sigui el resultat d’un treball en equip, d’un diàleg i de col·laboracions constants, perquè no sabem ni volem relacionar-nos de cap altra manera». Ni més ni menys: «Entenem el cooperativisme com una alternativa al model productiu i laboral dominant, i com una aposta per transformar-lo cap a un sistema de relacions més justes i dignes».

El millor de tot plegat és que la utopia, en mans de «Labèstiaparda», ha cedit el pas a la realitat. Conceptes avui molt desgastats per l’ús i l’abús que se n’ha fet des de totes les disciplines —començant per la plaga d’autoajuda que devasta sense pietat les intel·ligències més febles— com poden ser «interdisciplinari», «reciclatge», «eco-disseny» o, fins i tot, «cooperatiu», renoven (recuperant-lo) el seu significat gràcies a propostes com la seva: lluny de convertir-se en simples eslògans —un terme que prové del gaèl·lic «sluagh-ghairm», que significa «el crit de guerra dels morts»—, són els principis rectors que vetllen, com els fars, per la seguretat d’uns navegants que s’han fet a la mar enmig d’una gran tempesta.

En darrera instància, allò que compta és que han trobat un espai òptim on recalar i començar de bell nou: a Sarrià de Ter, com dèiem, un atzar favorable —després de cercar durant mesos— els va permetre descobrir un lloc òptim on fer realitat el seu projecte —antigament, l’espai que ara ocupen ja havia estat una fàbrica de ceràmica— a tots els nivells, és a dir, des de la pràctica diària que dóna sentit a qualsevol obrador fins a l’espai d’intercanvi d’idees i, donat el cas, d’exposició i venda dels resultats de la seva feina. Si a tot plegat hi afegim un lloguer just —gràcies, també, a la sensibilitat del propietari per tot allò referent a l’univers de la terracota—, aleshores trobem que a la «Labèstiaparda» només li resta demostrar que Kant no anava errat quan deia que «la mà és la finestra de la ment».