La versió més essencial de Quim Domene

L’Espai d’Art Mas d’en Dorra acull una àmplia selecció dels darrers treballs de Quim Domene (Olot, 1948). La mostra, titulada «Unplugged», suposa un retorn als orígens gràfics de l’artista marcat pel despullament del llapis sobre paper.

El mateix Quim Domene (Olot, 1948) confessa que, en essència, la seva ànima és barroca: en primer lloc, per culpa d’aquell horror vacui que sol convertir les seves obres en superfícies superpoblades, en espais de màxima concurrència plàstica on les formes més diverses —grafismes inclosos— porten a terme el seu diàleg —o sacra conversazione—  a la recerca d’un consens que hom intueix similar a la revelació d’un secret; i, en segon lloc, la seva ànima és barroca a causa del seu gust indissimulat per l’aspecte físic de les coses, per la materialitat d’un món que amaga, rere la seva aparent asèpsia, la perenne contraimatge de la sensualitat (és el que denunciava Kierkegaard a propòsit de l’espiritualitat cristiana: «allò que l’esperit, en tant que principi, ha d’excloure, ha de ser quelcom que es mostri com a principi, per més que només es mostri com a principi en el moment de ser exclòs»; és a dir: que evitar la sensualitat és una manera de definir-la o, més encara, que sovint és molt més important allò que no es mostra que no pas el que resta fixat a través de les imatges estàtiques i espectrals).
Feta la confessió, Domene s’afanya, en tot cas, a explicar que la mostra que actualment presenta a l’Espai d’Art Mas d’en Dorra de Fortià es titula «Unplugged» (desconnectat) justament perquè vol revisar el barroquisme recurrent que l’ha acompanyat al llarg de la seva trajectòria: es tracta d’oferir una versió despullada d’ell mateix caracteritzada per la utilització d’un llenguatge més poètic que no pas narratiu i, també, per la substitució del color per la omnipresència del blanc i el negre o, en darrera instància, per la irrupció del dibuix immediat enlloc del collage que li és tan característic (i que, segons ell, l’havia portat a una mena de carreró sense sortida que només podia ser mitigat mitjançant un retorn als orígens de tot procediment gràfic, a saber, al dibuix sobre paper fet amb llapis i goma d’esborrar).
Un cop «desconnectat», tanmateix, hom segueix reconeixent a Quim Domene, tot i que amb una important diferència: és com si l’espai del jeroglífic hagués estat ocupat pel cal·ligrama o, potser millor, és com si les imatges s’haguessin convertit en paraules i, a la inversa, les paraules, desproveïdes de tot rastre de significació literal, actuessin com a imatges. Sigui com sigui,  el que s’escenifica és una inversió de la narració convencional que coincideix amb un  intent absolutament reeixit per retornar a les paraules el seu caràcter pneumàtic primigeni i, a les imatges, la vida que l’ús i l’abús els hi arrabassa. Tot plegat recorda a aquell Atles impossible imaginat per Warburg que tan bé va caracteritzar Giorgio Agamben: «Les imatges de les què està feta la nostra memòria tendeixen, de manera incessant, en el curs de la seva transmissió històrica, a quedar fixades en espectres, i es tracta precisament de restituir-les per a la vida. Les imatges són vives, amb tot, fetes com estan de temps i de memòria, la seva vida és ja i sempre supervivència, amenaçada sense treva i en procés d’assolir una forma espectral». L’objectiu de Waurburg, conclou Agamben, és exactament el mateix que hom pot intuir en els treballs de Domene: «Alliberar les imatges del seu destí espectral».

Quim Domene
Espai d’Art Mas d’en Dorra, Fortià. Mas d’en Dorra.  H De l’11 d’agost al 23 de setembre. De dijous a diumenge de 18 a 21 h.