Skip to content

MIM JUNCÀ: el poder del dibuix

14 February 2011

Nascut a Banyoles i afincat a Tortellà, Mim Juncà s’autodefineix amb ironia com un «ninotaire» empès a la pràctica de l’art

El poder del dibuix reposa íntegrament en la seva fragilitat. Un exemple aclaparador ens l’ofereix la Varsòvia d’avui dia: la capital polonesa, que va ser completament destruïda l’any 1944 pels nazis arran de la seva Sublevació —que en realitat va ser la darrera i desesperada  alenada d’aire dels escassos supervivents del setge—, recorda el malaurat Getto warszawskie mitjançant una simple línia de bronze d’escassos quatre dits d’amplada que ressegueix la totalitat del perímetre del fatídic clos; es tracta d’una marca ininterrompuda que el viatger contemporani troba de tant en tant quan creua alguna de les grans artèries del centre de la capital del Vístula —encapçalades per l’ostentosa Avinguda Jana Pawła II— i que, malgrat trobar-se interrompuda per alguna de les noves construccions que volen repensar la ciutat en un sentit vertical sense tenir en compte la seva realitat horitzontal —on encara es pot percebre, com una amenaça latent, la sentor de la guerra—, serpenteja entre llambordes oferint el seu llom metàl·lic al record, capturant amb un cercle precís el dolor pretèrit i perpetuant el sentit d’un a dins i un a fora que hauria de servir per portar a terme una mena d’homeopatia de la història sense cap rastre d’innocència en la mirada. Amb tot, és només una línia, un dibuix fet al terra d’una ciutat que actualment, com tot Europa, confabula amb l’oblid.

El poder del dibuix reposa, per tant, en la seva capacitat per definir el contorn de les coses, per confegir-ne el sentit. Un altre exemple —en aquest cas individual, a diferència del perfil del gueto— ens el regalava el malaguanyat Max Blecher a les seves memòries: l’autor de Cuerpo transparente —el seu únic i preciós llibre de poemes— explica que quan sortia de casa seva,  encara que anés per trajectes diferents als habituals, sempre tenia cura de retornar sobre els seus passos: “Allò ho feia per no descriure un cercle al caminar on quedessin tancats arbres i cases. En aquest sentit, el meu caminar s’assemblava a un carret de fil; si una vegada desenrotllat no l’hagués enrotllat immediatament, en el mateix camí, les coses que haguessin quedat atrapades dins del llaç format per la marxa haurien restat per sempre més, irremeiablement i profundament, lligades a mi. Si quan plovia evitava tocar les pedres per on s’escolàven els reguers d’aigua, ho feia per no afegir res a l’acció de l’aigua i per no interferir en l’exercici dels seus poders essencials”.

Dibuix, per tant, que encercla malgrat la seva fragilitat essencial, que obliga al seu autor a assumir una íntima forma de responsabilitat amb el present però també amb el passat i el futur, dibuix que pot ser definitiu però que troba el seu sentit darrer en la possibilitat intacta continguda en el desplegament lineal. Mim Juncà (Banyoles, 1959) explica que, de ben jove, ja va haver d’acceptar aquesta realitat del dibuix: malgrat ser un bon estudiant —fins que va començar Arquitectura i “es va bloquejar completament”— es refugiava de manera instintiva en el dibuix fins al punt que aquest monopolitzava el gruix de la seva activitat. La seva història és la història d’un “ninotaire” —com ell s’anomena irònicament— que s’ha vist empès a la pràctica de l’art de manera “no totalment voluntària”, immers en un correlat d’esdeveniments que el vinculava a una activitat artística essencialment vital o, potser millor, a una realitat vital essencialment artística. Per això hom pot reconèixer en els seus dibuixos —que, a vegades, tenen tota l’aparença d’una pintura— el rostre polièdric del seu autor: perquè tota la producció artística d’aquest Banyolí feliçment exiliat a Tortellà és una mena d’autorretrat que, al mateix temps, funciona com un joc de miralls on tots i cadascun de nosaltres ens hi podem veure reflectits.

El poder dels dibuixos de Mim Juncà reposa íntegrament en la seva fragilitat. Com el perfil del Gueto o el camí recorregut per Blecher, les línies que produeix aquest artista són, en realitat, fruit d’un enregistrament vital —com si es tractés d’una mena de cardiograma— que conserva en perfecta tensió latent la pulsió íntima del gest que el va fer possible. “Dibuixos indesxifrables d’aquesta escriptura / com les meves mans, com els teus ulls tancats”, va escriure el poeta romanès a manera d’introducció.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: