PEP CAMPS: el repte de ser pintor

Entramats de línies de colors bàsics com a referència a la mort i a la inabastabilitat del món caracteritzen l’obra de Pep Camps

Una amenaça sobrevola la conversa amb l’artista fins al punt de monopolitzar-ne, a la pràctica, els continguts: es tractava de parlar de pintura, però s’acaba parlant de la perversió d’un mercat capritxós a l’hora de seleccionar —i després encimbellar— els seus productes, del depauperat teixit galerístic de Girona, que sembla ferit de mort o, encara pitjor, instal·lat còmodament en una mena d’agonia sostinguda similar a la de l’existència dels fòssils, del silenci administratiu davant de la realitat d’uns artistes —si, si, «artistes» malgrat tot, persones que van decidir fa un grapat d’any guanyar-se la vida amb la pràctica de l’art— que contemplen, mig astorats i mig fastiguejats, com s’accepta aquest nou ordre de les coses marcat pel signe sempre equívoc de la indolència; i és que allò que més inquieta a Pep Camps (Girona, 1962) és veure com es desactiven lentament les diferents energies contestatàries, com es dissol tota una generació de creadors fidels a la pintura en un món, el de l’art contemporani, decididament entestat en confondre i confondre’s sense reconèixer, malgrat tot, als seus immediats antecessors. Hom té la sensació que l’assassinat programàtic del pare —en el sentit freudià del terme— s’ha dut massa lluny: el que resta del magnicidi és justament això, artistes dislocats i autors orfes malaltíssament àvids de novetat al preu que sigui, fins i tot al de l’art.

El repte de ser pintor, per tant, avui dia està més condicionat per l’aspresa de la subsistència diària, per la decepció constant enfront de la impossibilitat de trobar canals raonables per arribar a un públic cada dia més divorciat amb la cultura de qualitat i, en canvi, més amic dels espectacles —etimològicament, un deambular d’espectres—, que no pas amb allò que li seria propi, és a dir, la reflexió a l’entorn d’un mitjà expressiu antic com l’home i que, en tant que immediat, conté en forma de latència els moviments pulsionals i la memòria del seu artífex i, en un sentit global, de tota la història de l’art precedent. Per això fer d’artista i optar per la militància pictòrica implica un acte de resistència que, sense proposar-s’ho, ha esdevingut heroic: no es tractava de res més que de seguir pintant i, en l’acte de pintar mateix, mantenir viu aquell atàvic plaer enfront de l’inconegut. Ho explicava Antoni Llena al seu exquisit —i imprescindible— llibre La gana de l’artista: «De què parlo, quan parlo de plaer? Del plaer de destil·lar solitud (i què és la solitud sinó estar despert al misteri), de fer-ne un espai on tot allò que ha estat , o que no ha estat i vol ésser, pugui covar-hi el vol. Pinto per plaer. Per no haver de demostrar res. Pinto per plaer perquè tinc una fe debilíssima. Pinto per plaer, per més que la pintura no em deixi satisfet ni amb la consciència tranquil·la».

Mentrestant, les grans teles i els dibuixos més íntims s’acumulen a l’estudi empordanès de Pep Camps: són enregistraments temporals que han acabat testimoniant un viatge, real i imaginari a l’hora, per la visibiliat que fa possible la pintura. En aquest sentit, potser són els seus característics degoteigs de color, verticals o horitzontals, allò que millor simbolitza el repte del què paràvem. Ell mateix ens regala les pistes necessàries: «Un factor que apareix en tota la seva senzillesa i contundència [a les meves obres] és la llei de la gravetat: els regalims de pintura comencen i acaben el seu viatge en un lloc antròpic; així com l’atzar en el recorregut de la pintura que pot ser alterat per petits condicionants, tots aquests factors ens deixen un entramat de línies de colors bàsics. Son referències a la mort (la gravetat), i a la impossibilitat de poder captar el món en tota la seva significació i plenitud». D’això es tracta: de seguir pintant malgrat tot, per necessitat, contra tota lògica utilitària, fidel a aquella «fe debilíssima» de la que ens parla l’Antoni Llena.