Del cel a la terra (passant per l’infern)

El programa de residències del Bòlit pal·lia la migrada oferta de cultura contemporània de qualitat present a la ciutat de Girona.

És altament provable (que és la manera prudent de dir «segur») que la presència sostinguda, des de mitjan 2014, d’artistes contemporanis en residència a Girona hagi passat desapercebuda per la majoria dels civils (ens referim als mortals amb dret a vot a qui hauria d’interessar, encara que fos només una mica, la cultura). Ja no es tracta tant del desinterès generalitzat per l’art, diguem-ne, més d’avantguarda, com de la incapacitat de la majoria de centres i creadors per establir canals dialògics (el repte, per descomptat, no passa per ser assequible: senzillament cal facilitar —fent-les públiques— les claus d’accés): el problema del famós «divorci» amb els públics de l’art actual cal cercar-lo en la magresa de l’oferta i, pitjor encara, en la seva escandalosa manca d’ambició i de qualitat.
Dit això, així, en abstracte, pot semblar excessiu: caldrà, per tant, posar exemples. Quines opcions té un visitant, avui per avui, de la ciutat a l’hora de relacionar-se amb la cultura contemporània? Deixant de banda el teixit galerístic gairebé inexistent (el reduït espai gestionat per Richard Vanderaa ofereix una resistència heroica al respecte) li resten un grapat d’opcions que encapçalaria una erràtica Casa de Cultura que manté els mínims de qualitat gràcies a la fotografia (exposicions com les d’Evelí Adam i la del binomi Barraca/Cabanyes farien enrogir de vergonya al més conservador dels comissaris d’exposicions pel seu plantejament decimonònic) i, és clar, el Bòlit: el Centre d’Art Contemporani de Girona, segurament per culpa de la migradesa dels seus recursos, segueix exercint de subseu d’una sèrie de mostres itinerants que s’ajusten als cànons més previsibles (l’aposta per Isaki Lacuesta, oportunista, no deixa de ser l’adaptació més o menys forçada dels treballs preexistents d’un cineasta a l’asèptica «white cube» transmutada en «black» per a l’ocasió). La inexistència de línies clares d’actuació de la resta d’espais, com ara la Fundació Valvi o CaixaForum Girona, fa molt difícil parlar-ne (el que actualment hi ha en cartellera no convida a l’optimisme) mentre que, per fortuna, els Museus de la Ciutat si que s’haurien arremangat amb veritables meravelles com la recentment finalitzada exposició dedicada a la figura de Damià Escuder o la de Juan Batlle Planas (provinent de la Fundació Juan March, es pot veure fins el 26 de maig).
Ho dèiem al començament: és altament provable que la presència sostinguda, des de mitjan 2014, d’artistes contemporanis en residència a Girona hagi passat desapercebuda. Amb tot, aquest és, amb diferència, el major encert (i l’aportació més valuosa) del Bòlit: val molt la pena fer-ne un repàs exhaustiu per lamentar que no hi hagi hagut una comunicació més fluïda entre autors, molts d’ells estrangers, i públic en general o població acadèmica (tradicionalment molt més profitosa pels locals d’oci nocturn que no pas pels espais culturals).
El millor exemple d’això que estem dient ens el regala la darrera proposta de l’artista Jordi Mitjà. L’experiència, en paraules seves, parteix de la dimensió més domèstica per anar colonitzant estrats: «El mes de setembre de 2018 —explica— vaig instal·lar-me en un pis del Bòlit […] De dilluns a divendres anava a l’aula de ceràmica del Centre Cultural la Mercè i treballava una mitjana de set hores per dur a terme un projecte amb el qual pretenia entendre i capgirar alguns dels límits de l’ofici de ceramista. Per a aquesta empresa vaig comptar amb l’ajut inestimable de la professora d’aquesta modalitat a l’escola, Providència Casals»… Sense anar més lluny, Casals també valora l’experiència molt positivament: «D’alguna manera, és com si haguéssim estat jugant vuit hores al dia al llarg de tot el mes de setembre». Ni més ni menys: l’artista contemporani, sovint condicionat per una sensibilitat aèria que li impedeix detectar la vida que s’estén arran de món, descendeix de la única manera possible, és a dir, bregant amb el foc i la terra, amb els materials i la pràctica de l’art (l’ofici) per, després de passar una temporada a l’infern («Un soir, j’ai assis la Beauté sur mes genoux […] Et je l’ai injuriée», confessa Rimbaud a Une saison en enfer) tornar a enlairar-se, si es vol, amb la lliçó apresa…
Que la millor exposició d’art contemporani de la ciutat (malauradament avui és el darrer dia per veure-la) ocupi un espai residual és un símptoma de l’estat de la qüestió: «D’aquesta estada a Girona —acaba dient Mitjà— n’han sortit aproximadament un centenar d’obres, entre dibuixos i escultures. D’aquest embalum n’he fet una petita selecció que mostro expressament en aquest racó de l’escola on no s’ha exposat mai res». Una exposició realitzada gairebé al marge que defuig els deliris aeris i les misèries subterrànies per situar-se al lloc precís que li pertoca: arribats a aquest punt (la resta de propostes que hi ha exposades a La Mercè són molt més que prescindibles) hom no pot deixar de pensar, amb certa recança, que els exabruptes d’Annie le Brun no van del tot desencaminats…