Skip to content

El Quixot de Joan Ponç

16 November 2018

El Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses presenta una selecció d’obra gràfica que Ponç va dedicar a l’antiheroi manxec

Les géants, 1979Joan Ponç (1928 – 1984) va ser l’únic fundador de Dau al Set que sempre, i més enllà de les modes i dels ismes passatgers, va mantenir-se escrupolosament fidel als principis fundacionals del grup. Potser per això, la seva obra ha acabat tenint l’aparença d’un vell edifici de regust goticitzant al que s’accedeix més fàcilment per les múltiples finestres i finestrons que no pas per una entrada principal que, amb el pas del temps, se’ns apareix tapiada. De fet, alguna cosa semblant volia dir J.J. Tharrats a la seva Guia elemental de la pintura moderna: «I, quan pensàvem que la pintura havia esgotat totes les seves possibilitats d’expressió, que ja havia exprimit tota essència, sorgeix de les nostres files, l’esperit creador de Joan Ponç, amb el seu calidoscopi apocalíptic i amb la seva bandera flamejant com un meteor salvatge, agressiu, discorrent en un univers d’al·lucinació aplacant». Posats a accedir, en qualsevol cas, a l’edifici Ponç, res més útil que els diferents materials que, d’ençà de l’abril de 2009, ens subministra amb regularitat encomiable la fundació que porta el seu nom (naixia amb l’objectiu «de recuperar-ne la memòria i fomentar-ne l’estudi i reconeixement com a autor fonamental en la història de l’art català, així com donar-lo a conèixer entre el públic en general i promocionar la seva figura i la seva obra en l’àmbit nacional i internacional»).
A la pregunta «Qui era Joan Ponç?», per fortuna, seguim disposant de l’excel·lent resposta que ens va oferir Alexandre Cirici fa més quaranta anys: «En el món falsificat on l’art de l’estraperlo realitzava la fructífera putrefacció, ell va trobar la manera de passar a l’aire lliure i va arrossegar-hi als companys. Allí, no s’acontentà de respirar-hi. Hi va cercar altres portes on ficar-se. No l’espanten els caus si pot entrar-hi amb allò que Bataille en diu un acte sobirà. L’art és el fruit d’un desig. Un desig és la consciència d’un buit que actua com a xuclador i ens mou cap a ell. El buit que atreu a Joan Ponç és sobretot aquell que, amb la retòrica tradicional, era anomenat l’abisme per antonomàsia. Però la seva originalitat és que no se’l mira amb les ulleres del mistificador que l’emmiralla per espantall, ni amb les del qui fa el valent i desafia les ires del cel com un heroi romàntic, ni tampoc amb les del petit burgès que es fa còmplice de l’assalt a la raó. Actua com qui furga en si mateix. Sap que hi ha un altre món fora del visible i, com vol René Char, acluca els ulls sobiranament per veure quelcom que val la pena d’ésser vist». Aquest va ser el seu principal mèrit: descobrir una altra llum per il·luminar un univers mític que, per descomptat, mai acabarem de desxifrar.
Arribats a aquest punt, difícilment estranyarà a ningú la familiaritat existent entre el Quixot de Cervantes i la cosmovisió de Ponç. O, més encara: és en l’univers quixotesc on millor pot expressar-se aquella mena de «nostàlgia mítica» característica de Ponç i, com molt bé va saber veure Maria Zambrano, del personatge literari. En paraules de la malaguenya: «Los protagonistas mitológicos difieren de los de la novela [convencional o anterior al Quixot] por el hecho de que pertenecen a un mundo donde todo era posible. Es decir, el mito es un espacio en el que los dioses andan mezclados con los hombres; o sea, un espacio que se caracteriza por la anchura del mundo sin límite alguno. En este universo el hombre no existe todavía con una conciencia independizada puesto que vive bajo el dominio de una cosmovisión sagrada». Una cosmovisió sagrada que faria possible quelcom tan impensable com «palpar amb la pupil·la la pell de les coses»: li devem a Ortega y Gasset l’actualització i l’adaptació de la diòptrica de Descartes a una mena d’«impressionisme mediterrani» capaç de confiar en les dades dels sentits i, al mateix temps, de sostreure’s sense esforç aparent a la tirania de la realitat. Ho explicava el filòsof a les seves cèlebres Meditaciones del Quijote: «…—la fiera, la pantera— cae sobre nosotros de una manera violenta, penetrándonos por las brechas de los sentidos mientras la idealidad sólo se entrega a nuestro esfuerzo. Y andamos en peligro de que esa invasión de lo externo nos desaloje de nosotros mismos, vacíe nuestra intimidad, y exentos de ella quedemos transformados en postigos del camino real por donde va y viene el tropel de las cosas».
Com el Quixot, doncs, Joan Ponç va saber instal·lar-se en una forma d’irracionalisme programàtic (bo i superant la paradoxa) capaç de remoure les runes de l’infreqüent. Per fer-ho, com destacava Unamuno al seu treball clàssic La vida de Don Quijote y Sancho (1904), calia tenir fe, però no una fe qualsevol: a mig camí entre el poeta i el filòsof, la seva principal característica és que no té por de mirar l’anvers de totes les coses ni, per descomptat, de dissoldre la seva pròpia identitat en un joc d’infinites possibilitats i variacions calidoscòpiques. Al final, la raó esdevé parcial o directament inútil a l’hora de transitar pels universos de Ponç (i del Quixot). Tota la seva obra interpel·la el nostre sentit del gust, però no un gust qualsevol: «El gusto —segons Juan Benet, un altre espeleòleg de l’ànima humana— es independiente de cualquier otra determinación de la conciencia y, tanto más autónomo es de cualquier compromiso intelectual o moral del individuo, tanto más capaz se demuestra de suministrar lo que a él se solicita». Per això segueix fascinant-nos la seva capacitat per reconciliar enemics tradicionals, per abolir totes les «teories que desterren parcel·les de la consciència» amb l’objectiu d’assolir aquella rara forma de «democràcia de les pretensions mentals» de la que parlava Artaud: només aleshores «podrem fer qualsevol cosa amb el nostre esperit, podrem parlar en qualsevol to de veu, inclús en el que sigui inapropiat». La única obra que triomfa és la que fracassa, va deixar dit Cocteau: l’aparent «fracàs» de Ponç és la nostra gran victòria.

 

Joan Ponç
Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses. H Del 3 de novembre al 9 de desembre. Diari de 10 a 14 h i de 16 a 19 h. Festius de 10 a 14 h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: