Skip to content

Copiar i enganxar una façana

11 November 2018

Laurent Pernel (Cucq, 1973) exposa al Bòlit (Centre d’Art Contemporani de Girona) els diferents materials on es documenta el «transplantament» de la façana d’un edifici de Rafael Masó a un altre de la localitat francesa d’Albí.

 

Casapellllum.jpgCom qualsevol cosa en aquesta vida, el gest de Laurent Pernel pot resultar, en funció de com es miri (i s’expliqui), tan prosaic com transcendent. «Prosaic», en primer lloc, perquè d’alguna manera Pernel s’hauria limitat a portar a terme un gest d’apropiació i de recontextualització que acabaria generant, com a conseqüència més aviat previsible, una situació d’estranyament. És a dir: reduir la complexitat d’una construcció com la Farinera Teixidor a simple màscara no deixa de ser, en el fons, una operació cosmètica orientada a pensar els edificis a través de les seves façanes… Tot va començar, explica Pernel, l’any 2005, quan la galeria Roger Tator de Lió va convidar-lo perquè realitzés, sense condicionaments de cap mena, un projecte qualsevol (van donar-li «carta blanca»). El fet que la galeria es trobés a la planta baixa d’un edifici estret de tres pisos que li conferia un aspecte molt proper a les cases flamenques i que, a més, estigués situada al número 36 de la rue d’Anvers, va regalar-li els dos principals eixos de la seva proposta: es tractava de «reproduir a Lió una façana característica de l’Art Nouveau d’una casa d’Anvers, un dels epicentres de l’arquitectura modernista a Europa».
L’experiència, com dèiem, habilitava una doble lectura: hom podia entretenir-se en la recreació de l’anècdota (copiar i enganxar una façana, reduccionisme arquitectònic, jugar a la desubicació, etc.) o bé anar una mica més enllà i començar a repensar qüestions relacionades amb la identitat i l’arquitectura contemporània. El precedent de Lió, per tant, ajudaria a dimensionar l’experiència gironina: en aquesta ocasió és el modernisme de Rafael Masó qui ofereix el motiu perfecte per explorar allò que Pere Ballart ha anomenat «el riure de la màscara» (una teoria poètica que pot ser extrapolada a la pràctica artística en general): «mostrar com fa temps —escriu l’autor de El contorn del poema— que els poetes [o artistes] darrera la pantalla de les seves ficcions, esclafeixen un riure que no és sempre indici tant d’alegria com de desesper, i que en qualsevol cas revela que, de Baudelaire ençà, ja no és possible tornar a intoxicar el poema amb un excés cordial. Ja sigui sota el signe —analògic— de qui busca un intèrpret pel seu missatge xifrat, ja sigui sota l’altre, irònic, de qui busca un còmplice amb qui fer més suportable el propi escepticisme». El signe analògic vindria a ser la màscara-façana; la ironia, repensar la possibilitat d’una arquitectura en un temps marcat per la dissolució dels rostres-identitats (en un indeterminat líquid, com l’anomenaria Bauman).
Per copsar millor el què intentem explicar, n’hi hauria prou contemplant l’aspecte de qualsevol edificació abans i després d’allò que podríem anomenar el sisme racionalista de Le Corbusier: les construccions amb rostre característiques, per exemple, del modernisme, esdevenen miralls reticulars que, com a màxim, retornen les nostres mirades com ho faria la font de Narcís. Potser per això, expliquen els responsables del projecte, «la realització d’aquesta façana va requerir de la creació d’un material compost, fet de paper d’alumini i cinta de doble cara, tot disposat en una estructura de malla soldada. L’aspecte brillant i plata d’alumini va tenir un impacte visual immediat en la línia d’edificis que componen el carrer [d’Albí], i li va donar a la façana l’aparença d’una joia de delicada manufactura». Una «joia», en qualsevol cas, directament emparentada amb una llarga tradició de màscares mortuòries que, amb el pas del temps, acaben essent més «veritables que els rostres». O, com ens recorden els versos profètics de Philippe Jaccottet: «Si es tracta de dur una màscara més veritable que el rostre / per poder celebrar una festa perduda fa temps / amb els altres, que estan morts, o lluny o adormits» (Si c’est porter un masque plus vrai que son visage / pour pouvoir célébrer une fête longtemps perdue / avec les autres, qui sont morts, lointains ou endormis).
Al Bòlit, en darrera instància, el què s’exhibeix són els dibuixos preparatoris, les maquetes, fotografies i vídeos que documenten una façana que el propi artista defineix com «una màscara que no s’ajusta bé, i mitjançant la qual no es tracta d’ocultar l’edifici que està a sota, sinó de proposar un diàleg entre aquesta pell i els ossos que reben un trasplantament d’aquest tipus».

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: