PERE FORMIGUERA: LA MIRADA PERSISTENT

Després de la gran exposició dedicada a Agustí Centelles (maig de 2014) La Casa de Cultura Les Bernardes torna a apostar per la fotografia de màxim nivell amb una mostra que recull alguns dels treballs més singulars de Pere Formiguera (Sant Cugat del Vallès, 1952 – Barcelona, 2013).

Un any després de la desaparició de Pere Formiguera, les seves fotografies segueixen impugnant el temps. D’ell, més enllà de les instantànies, en resta un nom que caldrà sumar a la llista d’autors que han convertit Catalunya en una potència mundial de la disciplina. És a dir: a la llista encapçalada per Català-Roca (gran precursor) i engreixada a la dècada dels seixanta pels Terré, Miserachs, Masats, Pomés, Maspons i companyia, cal incorporar-hi un Pere Formiguera que, de fet, encara hauria d’estar capturant imatges si la sempre inoportuna malaltia no ens l’hagués arrabassat a destemps. Amb l’excepció de Toni Catany, que també va desaparèixer prematurament uns mesos després que Formiguera, els altres integrants de la seva generació (Manel Esclusa i Joan Fontcuberta) encara segueixen exportant la seva mirada fent palès davant del món que, com a mínim en la pràctica de la fotografia, el nostre petit país és molt gran.
La història de Pere Formiguera és, en cert sentit, la de l’emancipació de la fotografia. Si els anys cinquanta i seixanta, com dèiem, varen ser els d’uns precursors (Català-Roca, etc.) bàsicament preocupats per oferir les seves versions de la realitat social i, a través d’ella, de la realitat política que començava a mostrar símptomes de debilitament (visibles, sobretot, a través de les contradiccions entre tradició rància i modernitat, entre sotana i biquini), la dècada dels setanta, que és quan Formiguera i els seus socis comencen a creure que és possible l’ofici de fotògraf, és una dècada marcada pel constant esforç d’autoanàlisi i, en definitiva, per la dissecció constant del propi mitjà. Els integrants del Grup Alabern, convenientment aglutinats a l’entorn de la galeria Spectrum de Barcelona, es consideraven autors i, de manera anàloga, reclamaven per a la fotografia una autonomia enfront de les formes tradicionals de les Belles Arts però també —i encara més important— de la realitat mateixa: la fotografia, malgrat tenir el seu origen al món, es dirigia a un espectador capaç de valorar-la de manera autònoma.
De fet, Pere Formiguera va ser un autor en el sentit més ampli del terme. Historiador de l’art, escriptor, teòric i fotògraf, és com si una sola disciplina fos incapaç de contenir tots els matisos que la seva mirada era capaç de revelar; cada fotografia de Formiguera, per tant, pot ser llegida com el resultat d’una àmplia experiència vital formada en tots i cadascun dels registres del coneixement. Si tenim en compte aquest fet, aleshores s’entén millor que s’embranqués en aventures creatives aparentment tant descabellades com «Cronos»: es tractava d’un treball iniciat el gener de 1990 que consistia en retratar, un cop al mes i durant deu anys, a 32 persones que li eren properes d’edats que oscil·laven, al començament, entre els dos i els setanta-cinc anys. En paraules de Chantal Grande: «En el seu estudi, sobre un fons neutre, nus, de perfil o frontalment, homes, dones i nens se sotmeten al ritual del retrat. Fascinat per l’exhibició il·lusòria de l’edat i la identitat dels éssers, pels imperceptibles canvis davant de l’objectiu, a mesura que capta l’irremeiable pas del temps que en aparença no flueix, Formiguera utilitza la fotografia com a confrontació objectiva amb la realitat, prenent partit per la simplicitat per tal que cada imatge existeixi per si mateixa, amb precisió i eficàcia».
A banda de «Cronos» —a Les Bernardes se n’exposa una sèrie completa d’un centenar d’imatges—, a la Casa de Cultura de Salt també es presenten una selecció de natures mortes que, en aquest cas, ofereixen una versió única dels vegetals que, a través de l’òptica de l’autor de Sant Cugat, es converteixen en vanitas contemporànies i, al mateix temps, en icones d’aparença classicitzant. I és que, en darrera instància, és com si Pere Formiguera s’hagués proposat respondre la cèlebre pregunta que Carl Georg Heise va fer-se fa més de vuitanta anys: «Qui, a banda de Renger-Patzsch, té el costum de mirar una planta de tan a prop?» El botànic, es responia el fotògraf d’Hamburg, entre altres raons, gràcies al seu costum d’aïllar de la multiplicitat que regna en la realitat un fragment característic per tal de subratllar-ne els elements essencials i eliminar aquells que podrien portar a una desconcentració de la complexitat del tot.
Però no només això. El fotògraf compta amb una sèrie d’avantatges que al científic li són vedats: ell, l’artista —seguia reflexionant Heise—, captura l’atenció de l’observador i la dirigeix cap a l’estranya bellesa del creixement orgànic; expressa visualment allò que el científic només pot descriure; revela la fascinació de l’objecte fotografiat… Valors o intencions, ara ho sabem, que perduren en la mirada fotogràfica.
Potser per això la darrera sèrie fotogràfica de Pere Formiguera va estar dedicada a un simple plàtan: perquè la mirada de l’artista va saber traslladar la pròpia experiència de la finitud —i de la progressiva degradació de la matèria— a una fruita tan anodina com vulguem però, al cap i a la fi, tan subjecta als imperatius del temps com nosaltres. La seqüencialització, malgrat ser un recurs més propi del cinema, esdevé en mans del fotògraf un arxiu de moments, un inventari d’estats de la matèria que, al final, acaba essent una gran reflexió sobre la mort. Sigui com sigui, la gràcia de tot plegat rau en una forma molt subtil de recursivitat que desemboca en efímeres resurreccions. O, com diria el gran William Faulkner: «La finalitat de tot artista és aturar el moviment, és a dir, la vida, amb mitjans artificials i mantenir-lo fix de tal manera que, cent anys més tard, si un estranger el mira fixament, es mogui altra vegada, perquè és, precisament, vida».