Skip to content

RAMON M. CARRERA: l’artista professor

31 July 2014

Nascut a Banyoles el 1925, Ramon Maria Carrera va ingressar amb 21 anys a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Només un any després d’acabar els estudis, va ser nomenat professor titular de dibuix, càrrec que va mantenir a l’Escola de BB AA de Girona fins que el 1990 va demanar la jubilació. Tota una vida dedicada a la creació i a la docència continua sedimentant al seu estudi situat a tocar l’obaga plaça del Bell-Lloc.

Ramon M. CarreraPer a molts gironins, especialment els nascuts al darrer quart del segle XX, va ser tota una revelació descobrir que el mateix cognom «Carrera» que figurava en multitud de pintures i dibuixos realitzats abans i després de la Guerra civil (o en escultures gairebé mítiques com el bust de Juli Garreta o l’Àngel de la Catedral), no pertanyia, en realitat, a un únic artista —que, per cert, hauria estat increïblement longeu— sinó a dos dels membres més avantatjats d’una família que tot just rebia, a començaments de l’any 2006, l’homenatge que li pertocava en forma d’exposició al Museu d’Art de Girona. En paraules de Josep Quintanas: «Els Carrera formen una saga d’artistes gironins que han estat presents en la vida cultural i artística de la ciutat i en les seves obres públiques més emblemàtiques, sigui a la Catedral o en els relleus del pont que uneix Sarrià amb el Pont Major». «Nissaga» encapçalada per Joan Carrera —algú que, com afirmava la comissària de la mostra ara esmentada, va ser capaç «d’acomplir amb destresa la tasca de professor, pare i artista»— i continuada per Ramon Maria Carrera, algú —podem afegir nosaltres—, que va acomplir amb idèntica solvència els objectius paterns i que, a més, va saber «ser fill de son pare» bandejant el risc, sempre latent, de restar ocult rere la poderosa ombra projectada pel genitor.
La sopaI és que si alguna cosa caracteritza la figura de Ramon Maria Carrera és la seva gran personalitat. Novament, la memòria de Quintanas ens en regala un esbós deliciós: «Al senyor Ramon Maria Carrera, professor de l’Escola de Belles Arts, tinguérem l’honor de conèixer-lo a l’Institut de la Força el 1961, quan exercia de professor de dibuix artístic […] Prim, quasi sec, amb ulls inquiets, penetrants i vius, assegut i en alerta darrere la taula situada sobre la tarima, allisant un bigoti negre imponent, d’entrada aconseguia aterrir-nos. Però la impressió només durava el primer moment. Després, quan et feia veure que la naturalesa s’havia d’embellir i t’ajudava a entendre quatre elements de l’expressió plàstica, es revelava com un bon professor». Aquest seria el principal argument a l’hora de vindicar-ne la figura: Ramon Maria Carrera entès com a pedagog, com a artista que va formar-se amb l’objectiu de poder formar a homes i dones que no calia que es dediquessin a fer de pintors o d’escultors però, en canvi, si que haurien de ser bons ciutadans…
Ramon escultorEn aquest sentit, Ramon Maria Carrera segueix tenint meridianament clara la dimensió ètica del seu periple creatiu: «S’ha dit que el meu pare, i jo mateix, ens dedicàvem a l’art sacre, però això només és veritat en part: el meu pare, i la meva família en general, tenia un gran esperit humanista». Al seu darrer estudi, situat a pocs metres de l’actual Escola Municipal d’Art de Girona —alguns guixos al balcó delaten la presència de l’escultor— s’acumulen els papers perfectament compilats de tota una vida i les mostres, en forma de torsos imponents d’inequívoc regust hel·lènic, d’una memòria clàssica que, malgrat tot, mai ha sucumbit als estèrils ideals de puresa noucentista —o winckelmanniana— sinó més aviat tot el contrari: la genealogia de Carrera cal cercar-la en Els fruits saborosos de Carner —«encara un pèl simbolistes», com afirma Comadira—, però sobretot en la mirada d’autors com Torres-García i Rafael Masó, que vindicaven una Grècia primigènia i de color, una Grècia més carnal que no pas la dels neoclàssics i, per descomptat, que la defensada per Eugeni d’Ors, amant de l’Hèl·lade estantissa del poeta Jean Moréas…
gitanaI encara més: Ramon Maria Carrera va submergir-se durant anys al territori menys idíl·lic de la Girona pre-democràtica. Ho explicava Bosch Martí amb motiu d’una mostra de l’escultor l’any 1996 a Les Bernardes de Salt: «Carrera, home i artista profundament religiós i solitari, al llarg de totes les èpoques artístiques, en els seus recorreguts pels indrets més desconeguts i oblidats de l’altra Girona burgesa i consumista, ha dibuixat i pintat del natural els més marginats, els gitanos; les seves gitanes es troben en la millor tradició plàstica d’un Gauguin i Picasso. Destaquen pel seu extraordinari domini del dibuix i atreviment en la pinzellada i color, gens habitual en un escultor que també és un brillant pintor de retrats i paisatges. També son genials els seus dibuixos de gent de la Sopa i en especial dels nens de l’Hospici». Ni més ni menys: clàssic en la justa mesura, que vol dir sense oblidar els perfils menys amables de la realitat humana; clàssic, però amant del color i de la vida com a bon integrant de la gran família mediterrània.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: