Skip to content

JOFRE OLIVERAS: un segle a la motxilla

29 March 2014

Jofre Oliveras, malgrat mantenir una intensa activitat a la xarxa (http://cargocollective.com/jofreoliveras) segueix pintant i dibuixant. Tranquil·litza saber que no es tracta d’activitats incompatibles…

 

JofreOkJofre Oliveras és molt jove. De fet, va néixer el mateix any (1989) que internet adoptava el seu característic format de pàgina web de la mà de Tim Berners-Lee. És a l’enginyer britànic a qui devem aquelles «www» (World Wide Web) i, sobretot, la democratització del mitjà: «Hauríem de ser capaços no només d’interactuar amb altres persones, sinó també de crear amb altres persones», va dir fa més de vint anys en un to marcadament profètic. Amb tot, la joventut d’Oliveras arrela amb força en el segle XX: per això encara pinta i dibuixa, per més que la seva activitat a la xarxa és tan frenètica com sol ser-ho la de qualsevol —o gairebé qualsevol— artista de la seva generació. La diferència, en tot cas, és que la mirada sinòptica del gironí pot descendir, dècada a dècada —imaginem els set esglaons—, fins als mateixos albors de la nostra contemporaneïtat.

peixA tall d’exemple, el joc no deixa de ser suggeridor: deu anys abans del seu naixement (1979), el crític d’art Achille Bonito Oliva posava les bases de l’anomenada «Transvanguarda»; el 1969, mentre a Woodstock s’enfangaven i a París s’enamoraven de la possibilitat de fer la revolució, a Europa s’imposava l’abstracció geomètrica; l’any 1959, moria George Grosz i amb ell un dels períodes més fèrtils —a nivell artístic— després de la segona guerra mundial; el 1949 i el 1939 naixien, potser per compensar la posterior desaparició de Grosz, el pintor Enzo Cucchi —amb qui Jofre Oliveras, sense saber-ho, comparteix importants afinitats— i el mateix Bonito Oliva respectivament; l’art del 1929 va ser el de la Gran Depressió; el 1919, entrava en escena la Bauhaus —experiment relativament efímer però d’eco poderós— i, per tancar el segle (o per obrir-lo, si optem per la lectura ascendent) tenim el cèlebre Manifest del futurisme de 1909 que Tommaso Marinetti va redactar, segurament, amb més empenta que sentit comú. La primera de les dues grans guerres posaria les coses als eu lloc.

llop2Al llarg del segle XX, quan els anys acabaven en nou, sempre succeïa alguna cosa. El problema és que la fórmula resulta igualment vàlida pels acabats en qualsevol altre dels vuit nombres restants. Per entendre’ns: la motxilla històrica i visual que ha de suportar qualsevol artista nascut a les acaballes del segle passat és tan formidable que la seva digestió només pot ser feta de manera gairebé inconscient: el «pentel brush» d’Oliveras —una mena de llapis-pinzell que porta la tinta incorporada— l’atansa a la ploma de mestres com Holbein o Rubens; els seus dibuixos d’escorços masculins, porten el segell inequívoc de Miquel Àngel; el seu Autoretrat amb poma —«jo vinc d’una pintura molt guarra», explica sense cap pèl a la llengua— podria ser obra, com dèiem, del mateix Enzo Cucchi; o, finalment, les seves il·lustracions recorden aquella forma de realisme màgic o fantàstic —salvant les distàncies amb el corrent literari homònim— que Moebius va portar al seu màxim nivell d’expressivitat (res a veure amb el geòmetra alemany que va donar el seu nom a la banda de Möbius, una cinta, com diria Màrius Sampere, en forma de «vuit tombat de panxa enlaire, / com un escarabat vençut injustament / per la física»).

No ha d’estranyar-nos, finalment, que Jofre Oliveras també canviï d’estudi amb relativa facilitat: Girona, Salt o San Gregori son —o han estat— el seu centre d’operacions, espais tan mutables com aquella ambigüitat formal que Bonito Oliva defensava pels artistes de la seva generació: «L’ambigüitat és la substància que fa de suport a la Transvanguarda, que oscil·la entre allò còmic i tràgic, entre el plaer i el dolor, entre l’erotisme de la creació i l’horitzontalitat acumulativa de la realitat». Projectes com l’espai «La Talaia» o «Art Cluster» que gestiona, juntament amb Ivan Morales —amb qui també comparteix motxilla— a Les Bernardes de Salt demostren que la seva generació no és nihilista: senzillament els ha tocat de viure en un món desconcertant.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: