XAVIER GARCÉS: pintura i fenomenologia

Una doble exposició a Capmany (Populart) i Pals (l’Era d’en Saulot) ens aproxima a l’obra de l’aragonès

Un artista de qui desconeixem la identitat va confessar a Jaume Vidal Oliveras —crític i historiador de l’art— que la pintura incorpora sempre el signe de la mort, una mica com l’ull de vidre emprat pel taxidermista, que s’obre en tota la seva buidor concèntrica convertida en un precipici existencial on trabucar-nos a la manera del gran Mário Cesariny («Afinal o que importa é não ter medo: fechar os olhos frente ao precipício»): si la pintura «és tan forta —explicava l’autor desconegut— és perquè està feta de retrats, el gènere més cultivat fins al XIX, és a dir, de persones que han desaparegut: la seva efígie és alhora una presència i una absència. La pintura és l’art de la mort».

Aquestes paraules, que no vénen a aclarir res i que semblen manllevades de la tesi que Roland Barthes sostenia a la seva La cámara lúcida —la fotografia adquireix «tot» el seu sentit amb la desaparició del referent—, té massa en compte allò que la pintura aplaça i ignora, en canvi, la seva radical actualitat que és una forma de presència incontestable basada en la visibilitat sostinguda d’una aparició. Per entendre’ns: una pintura és, abans que cap altra cosa, una pintura; només després pot esdevenir un particular memento mori que conserva, malgrat tot, l’ésser visible de la cosa que representa (si és que representa res).

En aquest sentit, la manera de procedir d’artistes com Xavier Garcés (Saragossa, 1959) té molt a veure amb la tasca del fenomenòleg —tan antiga com el pensament, tot i que va ser utilitzada de manera sistemàtica per Husserl—, és a dir, d’aquell que rastreja les coses respectant el seu «aparèixer», sense pressuposicions especulatives ni pròtesis metafísiques de cap mena. L’objectiu és clar: la fenomenologia —segons Derrida— és un gest positiu que deixa de banda els prejudicis teòrics «per tornar al fenomen, el qual, per la seva banda, no designa simplement la realitat de la cosa sinó la realitat de la cosa en la mesura que apareix, el phainesthai, que és l’aparèixer en la seva lluïssor, en la seva visibilitat, de la cosa mateixa». Es tractaria, portat a l’extrem, de recuperar una «experiència perceptiva originària» destinada, en darrera instància, a reconciliar-nos amb l’univers de totes les coses visibles sense jerarquies prèvies, sense preferències de gènere ni d’espècie, amb el mateix respecte per l’herba més insignificant que per la manufactura més elaborada…

Per això Xavier Garcés pot tractar amb la mateixa «dignitat» el banc del seu taller, desgastat per l’acumulació de jornades de treball, o uns draps encartronats com mortalles de pinzell, o les floretes grogues d’aquella espècie vulgar que brota sense fer escarafalls a la més anodina de les escletxes, o, també, els amics i coneguts convertits en busts de regust imperial —malgrat que la talla de fusta i la pintura al tremp que utilitza ens remeten al romànic— o en «Carlets», un gegant de ceràmica policromada a l’oli que ens imposa la seva presència, el seu phainesthai, la seva visibilitat descarnada: perquè Garcés es limita a perseguir les imatges que li surten a l’encontre —sovint objectes carregats de memòria— i intenta aprehendre-les lentament gràcies al treball lent i pausat que reclama la seva tècnica disciplinada.

D’això es tracta: el dibuix —que ell materialitza en grans formats—, la pintura o l’escultura de Garcés impliquen un procés de coneixement que s’explica en termes de duració. La lentitud en l’execució de les seves obres, juntament a les llargues jornades d’observació que porten associades, impliquen una maduració sensible que, gràcies a la manca, com dèiem, de pròtesis metafísiques i prejudicis teòrics, desemboquen en aquella anhelada experiència perceptiva originària que ens reconcilia amb el conjunt de fenòmens visibles.

Xavier Garcés
Populart, Capmany, i L’era d’en saulot, Pals. H Fins el 31 d’agost i el 15 d’agost, respectivament. Horaris: www.populart.cat i, per a Pals, cada dia de 18 a 21h. Festius inclosos.