MAS D’EN DORRA: Una nova possibilitat per a l’art a Fortià

Situat al terme municipal de Fortià, a tocar dels Aiguamolls de l’Empordà, el mas d’en dorra és un espai sorgit amb la voluntat d’esdevenir un punt de trobada entre l’Art Contemporani, la natura i el patrimoni. Pia Crozet, Antoni Federico, Josep Ministral i Gustau Carbó Berthold són els artistes escollits per estrenar les instal·lacions.

Fa quatre dies —com a molt un segle— el fet d’anunciar el que fos a tocar uns aiguamolls hauria estat motiu d’escarni i de preocupació, entre moltes altres raons, per culpa de la insalubritat associada a les aigües encantades (Puig i Ferreter dixit); justament per això, André Guide va titular Paludes a la seva novel·la més impossible: perquè en ella la necessitat de crear era similar al paludisme, una malaltia que troba en els terrenys inundats el seu espai més fèrtil, encara que sortir-ne viu sigui només una hipòtesi optimista atesa la circularitat farragosa que adopten totes les accions humanes quan el llim arriba fins als genolls. Però els temps han canviat i, a diferència de l’època de Guide —darreries del XIX i primera meitat del segle XX, poca broma—, avui dia les novel·les proliferen amb anguniosa facilitat mentre que els aiguamolls, malaguanyats ells, han estat acotats dins els límits profilàctics del parc natural: domèstics els escriptors —i per extensió els artistes— i més domèstics els mosquits —per més que alguna secció de dissidents, encapçalada pels majestuosos tigre, encara s’entesti a mantenir obert un front de resistència davant els diferents insecticides que immunitzen contra la cultura—, el fet d’anunciar el que sigui a tocar uns aiguamolls ja no només no és motiu de preocupació sino que suposa, contra pronòstic, una possibilitat que cal tenir molt en compte.

L’invent, en tot cas, no és nou. L’Empordà —l’Alt, però en especial el Baix o aquella cosa que anomenen «Empordanet»— va veure proliferar fins no fa gaire espais similars al que ara ens ocupa: Begur, Pals, Albons, Corçà, Garrigoles… o, de manera paradigmàtica, l’arcàdica Sant Feliu de Boada —Cyprus Art va tancar les portes fa un parell d’anys—, van acollir en algun passat recent espais que es declaraven garants de la salut artística d’un territori «naturalment» i «indissolublement» unit a una sèrie de factors culturals que calia preservar mitjançant un format que combinava a la perfecció la noblesa dels valors intemporals amb l’estacionalitat pròpia de les vacances d’estiu i, per extensió, amb la set inesgotable de còctels a l’aire lliure amarats de glamur gràcies a la pàtina que proporciona l’art i, com els pantans d’ara, curosament allunyats d’una vida que altera en forma de pudor a fritura de peix i de canya gelada servida en el prescriptiu got de plàstic estrellat… Com és de suposar, la desaparició de la majoria d’aquests templets lúdics no ha suposat el més mínim daltabaix per una cultura que segueix, per altra banda, fidel a la seva (in)estabilitat convalescent.

Ateses les circumstancies i els antecedents, el titular és clar: l’espai d’art Mas d’en Dorra encarna «una nova possibilitat per a l’art a Fortià» des del més estricte sentit de les potencialitats intactes pròpies dels llocs que han nascut amb l’objectiu de realitzar-se. O, dit d’una altra manera: en un sentit més escolàstic que no pas aristotèlic, la potencialitat del Mas d’en Dorra és del tipus subjectiu, és a dir, que no s’esdevindrà de manera lògica i inevitable sinó que necessitarà, per al seu èxit futur, que conflueixin un seguit de voluntats i encerts que de cap manera poden ser obviats.

De moment, l’exposició que acull és una modesta declaració d’intencions que contraposa —sense propiciar-ne el diàleg— l’obra de quatre artistes ben empordanesos que no necessiten presentació i que disposaran de les consegüents mostres individuals al llarg del que resta de temporada. Pia Crozet, Antoni Federico, Josep Ministral i Gustau Carbó Berthold són, en aquest sentit, el primer pas d’un llarg camí que haurà de tenir en compte el treball de les noves generacions (en primer lloc) i la multiplicitat de llenguatges amb els que s’expressa l’art d’avui (en segon lloc)si no vol tancar-se paulatinament en un amplíssim meandre o, molt pitjor encara, si no es vol convertir en un laberint estanc i que mira cap al centre. Com sempre, tot és qüestió de temps.

www.masdendorra.com