RALPH BERNABEI: la pell de la pintura

Ralph Bernabei (Nova York, 1955) viu i treballa a Colera, un espai fronterer on fusiona, de manera insòlita, pintura i escultura

Els tres nuclis bàsics on s’escenifica l’existència de Ralph Bernabei (Nova York, 1955) es troben just a l’entrada del poble i en aquest ordre precís: Galeria d’Art Horizon, habitatge familiar i, a fora, flanquejant un jardí més silvestre que ordenat —la patrulla regular d’uns gats en reclama la legítima propietat—, l’estudi on l’artista es refugia a recer dels seus signes, grafismes i taques de color. Colera és el poble que conté aquests àtoms vitals una mica per culpa de la inèrcia (la gravetat de les circumstàncies) i, potser també, una mica gràcies a la manca de sentit pràctic o d’elitisme impostat: ell i la seva companya de viatge, Silvy Wittevrongel, van venir del nord (Amèrica i Bèlgica respectivament) sense guió previ però amb la sòlida voluntat de dedicar-se a l’art sense escatimar res, ni energia ni compromís vital, malgrat el preu que el temps acaba reclamant a canvi sovint és elevat…

Des de la Frontera —Port Bou no té cap galeria d’art ni espai comparable a Horizon—, per tant, la simbiosi resulta perfecte, tot i que l’artista “italoamericocatalà” —que és com dir que és una mica de tot arreu i d’enlloc— es reserva la seva parcel·la creativa amb perfecte zel. L’estudi, en aquest sentit, és molt a prop de l’habitatge però manté el seu caràcter exempt, a diferència de la galeria: es tracta d’un simple cobert on les pintures i els objectes pictòrics s’amunteguen responent a un ordre més mental que no pas espacial. Aquesta és la seva raó de ser creativa. I és que, des dels seus orígens, la pintura de Ralph Bernabei s’ha vist marcada per un procés dialèctic polaritzat entre la profunditat existencial dels camps de color i l’energia elèctrica del traç nerviós; tota l’aventura plàstica de l’italoamercià es manté extremadament coherent a la seva estructura profunda de diàleg obert però evoluciona en els seus matisos i, especialment, en la intensitat i el protagonisme de les veus que intervenen en la conversa plàstica. En aquest sentit, si fa pocs anys la seva pintura era pràcticament un manifest sobre com reduir la paleta a una escala de grisos essencial, actualment segueix amb la monocromia però introduint la violència d’uns vermells que se situen just a les antípodes de l’asèpsia del blanc i del negre; si fa pocs anys el traç era recursiu i s’arremolinava sobre ell mateix, avui tendeix a l’atectonisme, a fugir del marc quadrangular per dispersar-se en el buit, per seguir dibuixant-se en l’aire que envolta la pintura.

Qüestió de ritme: Bernabei converteix cada obra en un corol·lari de l’anterior i en una promesa de futur; i ho fa en funció d’un esperit de continuïtat que arrela en un ritme profund similar al batec d’un òrgan secret però fonamental per a la supervivència de l’espècie.

En aquesta mateixa línia, els seus darrers treballs no poden ser més representatius. Flat wraps o wrapped volumes (embolcalls plans o volums embolcallats): la pell que es tota pintura estesa com un pergamí (assecat al sol de Colera, adobat per l’alè poderós de la Tramuntana) pot reclamar un cos, una tridimensionalitat escultòrica que, malgrat no ser-li pròpia, suposa una conquesta de l’espai que ens la fa present d’una manera física, convertida en volum, alliberada de la seva naturalesa purament representativa. Desconstruït el pla i el cub, les formes resultants són la part visible d’uns ritmes interns que es transmeten cap a un a fora, que envaeixen l’espai de l’espectador mitjançant un gest dialògic només a l’abast d’aquells treballs artístics que cerquen la transcendència a base de transcendir-se. D’això es tracta: d’explicar la possibilitat de que la pintura sigui escultòrica i a la inversa…

Des de Colera, que tot i semblar-ho no és la fi del món, Ralph Bernabei segueix cedint la veu a la pintura amb l’objectiu de recuperar, com Rothko, les emocions universals que mai hauríem hagut de perdre.