Skip to content

PEP AYMERICH: l’Ego impugnat

15 August 2012

Per trobar a en Pep Aymerich haurem d’anar a la seva fusteria de Sarrià de Dalt on treballa de manera regular, tot sol, des d’aquell dia remot quan, encara adolescent, va decidir que no li interessaven els estudis reglats i que preferia fer de fuster mentre s’endinsava, sense presses i de manera autodidacta, pels territoris sempre canviants i inestables de l’art.

 

 

A Pep Aymerich (Sarrià de Dalt, 1962) no el trobarem en un estudi remot convertit en cenobi improvisat repetint, com un mantra, les bondats del seu art mentre denuncia, al mateix temps, l’insuportable pes de la banalitat que esclafa les existències rutinàries; tampoc cal que perdem el temps cercant-lo en alguna aula fent de docent resignat que redimeix els seus fracassos a mesura que dissenya els dels seus deixebles; ni, per descomptat, en cap torre d’ivori còmodament parapetat rere el patrimoni familiar i la seguretat que proporciona a l’hora d’adoptar la màscara de dissident o, potser millor, la careta que cada festa reclama: si cerquem a Pep Aymerich haurem d’anar a la seva fusteria de Sarrià de Dalt on treballa de manera regular, tot sol, des d’aquell dia remot quan, encara adolescent, va decidir que no li interessaven els estudis reglats i que preferia fer de fuster mentre s’endinsava, sense presses i de manera autodidacta, pels territoris sempre canviants i inestables de l’art.

Potser per això Aymerich està «naturalment» immunitzat contra un dels principals riscos associats a la pràctica de l’art contemporani: el de la teatralitat, el de l’entreteniment anodí, el del kitsch, el que prové dels exabruptes de la cultura de masses —l’esperpèntic món de la teledeixalla— o, en general, el de la progressiva dessubstancialització del món (Baudrillard s’hi ha referit com una mena de transestètica de la banalitat: un espai de la insignificància o de simple al·lèrgia a la transcendència que ens pot portar a la més absoluta de les indiferències, al grau zero del sentit). Amb tot, el treball manual diari també ha vacunat a Aymerich de l’extrem contrari: el de l’excés de transcendència, el de l’afectació impostada que es tradueix en aquella mena de treballs pamfletaris que, sense saber res del món, intenten canviar-lo.

Sigui com sigui, la pregunta inevitable és la següent:  en quin sentit Aymerich posa contra les cordes la bipolaritat que confronta permanentment el risc de la banalitat amb el de l’excés de transcendència? Doncs escenificant el conflicte. Des dels seus inicis artístics, a la dècada dels vuitanta, el treball performàtic del de Sarrià s’ha caracteritzat per la recerca de valors espirituals sense oblidar ni perdre mai de vista quin era el punt de partida, és a dir, el propi cos i l’espai que aquest ocupa o, millor encara, el propi cos i la matèria que aquest és capaç de desplaçar. L’Aymerich performer, en aquest sentit, es troba molt a prop de l’Aymerich postperformàtic —utilitzant el terme que Fernando Castro Flórez va encunyar per designar les accions que «es desenvolupen davant del vídeo, la càmera fotogràfica o en l’espai electrònic del web» i en les quals «el temps real queda sotmès a una dilatació o dislocació espacial»—: es tracta, en darrer terme, de preservar la veritat continguda en el gest físic, en l’expressió corporal i, com en qualsevol ritual, de transcendir els límits físics gràcies, justament, al fet d’haver-los portat al límit.

Però no és només el seu propi cos allò que Aymerich impugna: es tracta d’un gest dirigit vers el propi Jo, vers aquell Ego solipsista i monolític que no té en compte, a l’hora de definir-se, els elements relacionals més elementals. Ho sabem, com a mínim, des de Plató: «Si una ànima es vol conèixer a ella mateixa, abans haurà de mirar a una altra ànima».  Ara bé: la gràcia de molts dels treballs d’Aymerich és que aquella «altra ànima» fa les funcions de mirall: aleshores el seu treball ens remet a la tradició invetereda del soliloqui —aquells interminables monòlegs agustinians— que converteix l’acte reflexiu en una forma d’obertura cap als territoris ignots de l’existència.

Les darreres obres d’Aymerich —es poden veure al seu web pepaymerich.com— suposen, en aquest sentit, un epíleg obert a tota una trajectòria marcada per la coherència i la discreció: a diferència d’alguns treballs videogràfics de Bill Viola —amb qui comparteix evidents afinitats formals—, l’artista no es dirigeix cap a un «exterior» de la història de l’art (com ara el que representa Giotto) sinó, com dèiem, cap a aquell «interior» que la fa possible: el Jo s’afirma a base de negar-se en un procés obert que és el que hauria caracteritzar la majoria de propostes artístiques; en darrera instància, hom no pot deixar de pensar que les hores que passa fent de fuster —a recer de la vanitat pròpia del circ de la cultura— són molt més importants del que podríem sospitar d’entrada.

 

About these ads

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 66 other followers

%d bloggers like this: