Skip to content

Una alternativa als «Young British Artists»

4 August 2012

La Galeria Cadaqués-Huc Malla reobre les portes amb una insòlita exposició que ens apropa la pintura britànica més desacomplexada de la mà de nou artistes que han treballat expressament per a l’ocasió. Una mostra imprescindible que es podrà veure fins l’11 de setembre.

La principal diferència entre aquells «Young British Artists» que, a principis dels noranta, van irrompre com un ramat d’elefants en el panorama de l’art contemporani internacional —via Sensation— i qualsevol altre grapat d’artistes joves, no cal cercar-la tan en la naturalesa de les seves propostes —un dels efectes «catastròfics» de la globalització és aconseguir que tot l’art s’assembli, de la mateixa manera que s’assemblen tots els museus i totes les galeries— com en les estratègies de màrqueting i comunicació que van servir als primers, els YBAs, per fer el gran salt just al centre de la foguera de les vanitats: que els apadrinés Charles Saatchi —rei Mides de la publicitat— tan sols és la part més visible d’un conjunt d’estratègies perfectament dissenyades per l’administració britànica, infinitament més àgil —i hàbil— a l’hora de promocionar els seus productes que les seves homònimes del sud d’Europa, sempre més preocupades en garantir i preservar els privilegis de casta —o de partit, que ve a ser el mateix— que no pas de fer la feina per la que en teoria cobren (escollides no ho van ser: la designació a dit és una de les tradicions que es troba en l’origen dels nostres fracassos més sonats).

No obstant això, com tothom sap, sota una història d’èxit fulgurant sempre hi ha una altra història de silencis immerescuts i, en el pitjor dels cassos, de fracassos tutelats: era completament previsible que rere les sorolloses provocacions encapçalades pels taurons en escabetx de Hirst —com els ha anomenat, amb molta gràcia, el crític Julian Spalding—, o les Verges copròfiles de Chris Ofili, hi bateguessin sensibilitats que només podrien veure la llum un cop s’esvaïssin els núvols de la tempesta mediàtica. Per això són tan importants exposicions com la que actualment acull la Galeria Cadaqués-Huc Malla: perquè ens apropa una altra versió dels «Young british Artists», emancipada —en la mesura possible— de la tutela de Saatchi, i que opta pel diàleg entre formats i disciplines apostant per la pintura com a element de síntesi, com a principi aglutinador d’una realitat tan diversa com inabastable. I és que, en darrera instància, del què es tracta és de (re)descobrir un planter de luxe allunyat del soroll implacable de l’actualitat dictada pel mercat: són els germans Chapman —Jake i Dinos— (1966 i 1962), Nelson Diplexcito (1966), Marcus Harvey (1963), Dan Hays (1966), Anne Ryan (1964), Colin Smith (1953), John Stark (1979), James White (1967) i Mark Wright (1962).

About these ads
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 65 other followers

%d bloggers like this: