Skip to content

JORDI SERRA: pell i plàstic

29 July 2012

Jordi Serra (Girona, 1975) compagina la docència amb la pràctica de l’art. Viu i treballa al domicili familiar, ubicat al barri de Santa Eugènia de Girona.

 

El crític d’art Clement Greenberg va ser el primer en adonar-se que la principal diferència entre l’art nord-americà i el que es feia a Europa, després de la Segona Guerra Mundial, no només era d’ordre formal: mentre que els artistes del vell continent seguien ancorats en un inacabable procés dialèctic (l’acte mateix del coneixement consisteix en assumir la contradicció com a principi, hauria proclamat Hegel), els altres, els feliços habitants de l’únic país que no havia patit els bombardeigs sistemàtics sobre la població civil durant la llarga nit bèl·lica, fluïen alliberats de tota genealogia prèvia, s’endinsaven sense memòria en aquella pintura gestual all over que, més enllà de cap altra consideració, se celebrava a ella mateixa en tant que pintura.

La gràcia de la constatació de Greenberg —prou evident, per altra banda— és que no només era útil per diferenciar l’abstracció americana de l’informalisme europeu sinó que, mutatis mutandis, també resultava reveladora a l’hora d’engrunar les subtils diferències existents entre la pintura realista —o figurativa, tan s’hi val— que es feia a un i altre costat de l’Atlàntic: l’asèptica fredor del fotorealisme cosmètic de Richard Estes o Chuck Close contrastava poderosament amb la pintura d’autors com Isabel Quintanilla, Antonio López o, més proper a nosaltres, el català Julio Vaquero, artistes que utilitzen el seu gest precís per alliberar una mirada prenyada d’història i que, d’alguna manera, converteixen cada una de les seves obres en una vanitas on el protagonista no és tan la realitat objectiva com el temps que la descompon lentament.

Per això no ha d’estranyar-nos que Jordi Serra (Girona, 1975) opti per presentar-se a través de les seves filiacions: «Durant la meva etapa de formació autodidacta, m’he emmirallat sovint en els mestres hiperrealistes Guillermo Muñoz Vera, Jose Manuel Ballester i, sobretot, Antonio López Garcia. He admirat el virtuosisme tècnic i l’al·legoria de Prerrafaelites com J. Everett Millais i la mirada incisiva i sobreenfocada de Lorraine Albright. He buscat en els retrats de Freud i Bacon la mirada mística i la potència continguda dels seus personatges. M’ha meravellat la transparència velada de Botticelli i del flamenc Van Eyck, i m’ha raptat la consistència embolcalla de Christo»; una família incommensurable que forma part d’aquell equipatge que tanta nosa feia a Greenberg i que tanta falta li feia, en canvi, a una tradició artística que s’ha hagut de reinventar diverses vegades erigint, quan ha calgut, els seus edificis sobre el terra inestable que sempre deixen les runes de la història.

Amb tot, Jordi Serra és conscient de la necessitat d’aturar-se en el camí per recuperar la perspectiva general de les coses: «Podria anomenar molts artistes que han influenciat en el meu treball, però m’agrada deixar que sigui una mirada neta la que vagi desgranant totes aquestes referències a mesura que s’endinsa en les diverses obres que conformen aquest itinerari cap a un espai concret, ocupat pel material plàstic. Plàstic i pell. De fet, la pell del plàstic… »; una mirada neta que ell confessa retrobar gràcies a la seva tasca docent: atesa la poca importància que actualment tenen els estudis artístics en els plans d’estudis (pel què sembla, l’objectiu de l’educació progressista d’avui és convertir els nostres joves en autòmats anglòfons dissenyats per competir en un mercat global, i tot plegat sense incomodar-los, no fos cas que deixessin de ser feliços per un instant), Serra opta per infiltrar la creativitat en tots els àmbits, és a dir, que intenta que la percepció artística «sigui la porta d’entrada cap a altres disciplines».

En darrera instància, la pintura de Jordi Serra encarna un poderós recordatori: la dignitat d’un objecte qualsevol o d’un paisatge es troba en els ulls que el miren. Fidel a aquesta màxima, pot dirigir la seva mirada a un contenidor d’escombraries, a un grapat d’embalums acumulats a l’armari dels inservibles, a les petites andròmines que conformen el nostre univers protèsic diari, a un entorn urbà allunyat de tota forma d’èpica natural o, perquè no, als éssers estimats que l’acompanyen en el seu viatge: del què es tracta és de seguir caminant sense que res ni ningú et segresti la mirada.

 

 

About these ads
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 66 other followers

%d bloggers like this: