Skip to content

PINTURA I ESTOÏCISME

9 March 2012

Manolo Sierra, que va ser alumne del taller de gravat de La Mercè, mostra ara, a la mateixa escola d’art, una selecció de treballs realitzats al llarg del 2011.

 

 

Manolo Sierra (Cádiz, 1973) va acomiadar l’any a l’Espai Eat Art de Banyoles amb un banquet pictòric que, entre atres coses, venia a recordar-nos que tot plegat pot ser només una «qüestió d’estómac». La pintura, per descomptat, no seria cap excepció: l’exposició de l’antiga galeria Cort (durant anys quarter general d’un Lluís Vilà que retia el seu particular homenatge a la pintura despintant) ens mostrava un Sierra prolífic ens els apunts o en el dibuix i que es desplegava, impúdic, en unes pintures de gran format que, a base de mirar-les, aconseguien ser qualsevol cosa menys allò que semblaven. Es tractava d’una molt bona oportunitat per familiaritzar-nos amb alguns dels cristalls del calidoscopi Sierra que s’ha vist completada —de manera molt definitiva— per la mostra que actualment es pot veure al Centre Cultural la Mercè de Girona: fins a finals de mes, al primer pis d’aquest antic convent, l’artista de Cádiz desplega una dècada dels seus treballs —hi ha una trentena d’obres— assolint una diversitat de registres que, per seguir amb les metàfores gàstriques, poden arribar a empatxar als estomacs més sensibles.

D’això es tracta: la complexa relació del gadità amb la pintura recorda a la dels estoics amb la natura (per fer servir una comparació inventada per Richard Wolheim a propòsit de Poussin). És a dir: la natura, o la llei de la natura, es relaciona amb l’home de manera normativa (en la mesura que li diu que ha de fer) mentre que aquesta mateixa llei és constitutiva als fenòmens naturals (en la mesura que tan sols descriu el que aquests fenòmens són: no poden no obeir la llei de la natura perquè deixarien de ser el què són). L’home, en aquest sentit, necessita la voluntat per ajustar-se als dictats de la llei de la natura, mentre que els fenòmens de la natura hi troben una correspondència necessària. I qui diu natura, diu pintura: les lleis de la pintura actuen de manera normativa sobre la voluntat d’un artista que sempre es troba condicionat per la realitat de la pintura convertida en fenomen plàstic, en superfície autàrquica que es resisteix al joc metafòric i que tensiona permanentment un diàleg que podem qualificar (seguint encara a Wolheim) d’heroic. L’artista (Manolo Sierra) actua com aquells herois estoics de Poussin que malden per encaixar en un món regit per regles ocultes a la visió superficial però accessibles a l’intel·lecte: la gran diferència és que en la pintura contemporània, pel què sembla, ja no hi ha espai per a l’ideal.

Amb tot, que els personatges que apareixen a les pintures de Sierra siguin herois no vol dir que hagin de fer cap heroïcitat en el sentit clàssic del terme: ells, com els estoics, es conformen amb conformar-se, només aspiren a un «vital sortir» —és el títol de l’exposició— que es fa de l’estudi en direcció al món (natura), de la pintura controlada a la pintura alliberada. En aquest sentit, no ha d’estranyar-nos que tot plegat tingui l’aparença d’un diàleg plàstic irresolt, solcat per multitud de relats que se superposen, per històries nocturnes que conviuen amb l’engany diürn, per cossos humans empesos a la licantropia, per éssers que tendeixen a dissoldre’s amb el seu entorn portant a terme, potser, el bell (i vell) somni estoic de l’ataraxia.

About these ads
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 68 other followers

%d bloggers like this: