Skip to content

PABLO FUENTES: Pintar l’escultura

1 January 2012

Amb el títol de «Trementina», l’Espaia de Figures acull cinc exposicions de petit format però ambicioses en relació a la qualitat dels artistes seleccionats. Després de Narcís Díaz, Pablo Fuentes; el seguiran E. Domard, Mim Juncà i Jordi Mitjà.

 

Pablo Fuentes (Santiago de Chile, 1980) va arribar a Barcelona per estudiar Belles Arts i, des d’aleshores, ha fixat la seva residència a Catalunya, més concretament a Castelló d’Empúries, en un mas on segueix treballant fidel a una concepció de la pintura hibridada amb l’escultura —ell parla «d’escultures en una superfície plana»— que s’endevina recursiva i, en ocasions, molt propera a les obsessions gràfiques que van caracteritzar, per exemple, els deliris més interessants i suggerents dels surrealistes.

En aquest sentit, i atesa la seva nacionalitat xilena, es fa difícil no associar la particular aventura gràfica de Fuentes a l’univers visual de Roberto Matta (1911 – 2002), un xilè il·lustre —arquitecte d’ofici— que va convertir la seva pintura en tota un alternativa al llenguatge hegemònic plantejat des de la metròpoli europea: les traçades nervioses, les acumulacions de feixos de línies en petites zones i la seva dispersió en altres, l’aparició de formes ovulars o la mateixa texturització indeterminada i abstracta del fons, responien, en el cas de Matta, a una necessitat generada des de la pintura mateixa.

Amb tot, Pablo Fuentes afirma haver mantingut una relació molt tangencial amb la memòria de Matta i, encara més, amb el surrealisme. De fet, també va ser cèlebre en el seu moment la resistència de Matta a les etiquetes. El  millor exemple d’això el trobem encara avui en la complexa relació que aquest va mantenir amb el grup surrealista i, sobretot, amb la figura d’André Breton; el fet que Matta fos Xilè el situava en l’epicentre d’un tipus de concepció artística igualment deutora del seu passat autòcton, en ocasions precolombí, i de les innovacions europees. Es tractava d’un moviment d’adopció, emancipació i reexportació de concepcions estètiques —Pontus Hulten va anomenar «ping-pong» a aquest procés d’intercanvi d’idees— similar al que van realitzar artistes com Wifredo Lam, Gunther Gerzo, Fernando de Szyszlo, Rufino Tamayo, Pedro Figari o Marcelo Bonevardi. És a dir: pintors abstractes, surrealistes, neosurrealistes, acadèmics, neoacadèmics, geomètrics, cinètics, òptics… que, al final, més enllà de filiacions més o menys aproximades, avui dia reconeixem gràcies a les seves especificitats individuals, al caràcter que van saber imprimir a la seva mirada naturalment criolla i, en aquest sentit, marcada pel goig de la impuresa formal, per la tensió permanent que caracteritza un art entregat a la recerca dels orígens i, al mateix temps, a la conquesta del present.

Les pintures que Pablo Fuentes presenta a l’Espaia de Figueres volen ser escultures bidimensionals tot i que la seva aparença ens remet, amb força, al gest alliberat dels autors ara esmentats. Es tracta de «deliris» visuals que sempre ens faran pensar amb els d’Escher  —o amb els de Piranesi, Archimboldo, Ernst, Yves Tanguy…— en la mesura que allò que els mou és el desig i una forma d’impossibilitat que es troba en l’arrel mateixa del fet estètic. Etiquetes a banda.

Pablo Fuentes
Espaia, Figueres. Carrer Arquitecte J. Azemar amb Avinguda Costa Brava, Baixos.  H Fins el 6 de gener. Cada dia de 17 a 20h. Horaris a convenir al telèfon: 618521611

About these ads
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 60 other followers

%d bloggers like this: